La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Els dibuixos de Dürer eren els documentals de l’època”
Philip Hoare Escritor, publica ‘Alberto y la ballena’
El britànic Philip Hoare (Southampton, 1958) té aspecte de grumet d’un galió, es passeja en pantalons curts per on els barcelonins portem abric i no li cal escriure cap novel·la per transportar-nos a mons fantàstics. En té prou amb els seus assajos, com Leviatán (2008, sobre Melville i les balenes), El mar interior (2013, sobre el mar on es banya cada matinada, quan encara no han posat el sol) i, ara, Alberto y la ballena (Ático de los Libros), un descens a les profunditats de la vida i obra de Dürer (1471-1528) i la seva passió per criatures com balenes o rinoceronts, que dibuixava sense haver-los vist i que, per tant, convertia en animals fantàstics. L’assaig, ple d’apassionades digressions, explora, des d’una subjectivitat radical, les influències de la visió de Dürer en l’art, la música, la literatura i l’ecologia des d’aleshores fins avui. Exmúsic punk, amic dels Pet Shop Boys, Hoare s’ho manega per fer sortir en aquest llibre fins i tot David Bowie, quan parla de les estrelles.
Per què un altre llibre sobre balenes?
La meva vida va canviar el dia en què, a Cape Cod [EUA], una balena em va saludar amb les aletes un nanosegon. Va ser com una aparició angèlica. Aquest llibre? Veient una exposició de Dürer a Boston, vaig voler entrar en la seva imaginació, investigar com dibuixava aquests animals que no va veure mai, fa 500 anys, i li sortien com si fos una fotocòpia. L’argument del llibre és: Dürer vol dibuixar una balena. Va viatjar per veure’n una, gairebé ho aconsegueix als Països Baixos, on hi havia un exemplar encallat en una platja, però una tempesta se la va endur un altre cop al mar i, quan ell va arribar, ja no hi era. A sobre, el pobre va emmalaltir pels miasmes de la podridura de l’animal.
Com es dibuixen coses que no s’han vist?
És increïble, el seu rinoceront és l’aproximació més exacta a l’animal abans de l’arribada de la televisió, els seus dibuixos eren com els documentals de l’època. Es guiava per testimonis i intuïcions. El poder de l’art és enorme: no ho va veure però va interpretar com ningú l’essència del rinoceront, va penetrar-ne l’esperit, el va sentir.
Què més?
Dürer va intuir que hi havia una nova manera de veure el món natural, més enllà de l’alquímia i la religió. Va aïllar com a individus animals com el rinoceront, la llebre, l’escarabat cérvol, el cranc aranya, la morsa... I va establir una mena d’equivalència entre ells i la seva pròpia espècie. Els va posar la mateixa llum que nosaltres tenim als ulls. Això trenca amb la tradició medieval, és el nostre món modern.
Salta d’un tema a l’altre amb connexions literàries, més emotives que racionals.
No tinc mai cap pla. Els llibres succeeixen, és tot, no és com fer deures escolars o respondre a unes preguntes. Es tracta d’experimentar el món i la màgia d’un artista mort, entrar a la màquina del temps i veure el que ell veia. A les pàgines hi ha trossos dels seus cabells, la seva bava, les seves empremtes.
S’hi ocupa del mar... i del cel.
De nit miro les estrelles, nedo cada matinada al mar, molt d’hora, i sempre veig les mateixes estrelles, aquí i a Southampton. És fosc però és molt agradable la sensació de nedar sense saber cap a on. El cel té el seu color, que el mar li manlleva.
A quina hora diu que neda?
Avui, a Barcelona, a les sis del matí. Em llevo cap a les dues, i depenent de les marees surto a una hora o una altra. El mar té la seva cultura, les seves històries; per escriure sobre elles m’he de fer el seu amic submergint-m’hi. ●
Exercici “Nedo cada matinada al mar; és fosc, no es veu res, però és agradable”