Una mirada i t’ha matat

El gran dia de la cita amb la història es lleva pensant que aquest és el gran dia de la cita amb la història. Salta del llit quan sona l’alarma del despertador. Es bufeteja les dues galtes per desemmandrir-se. Obre la motxilla que ha descansat al costat del matalàs i comprova que tot estigui en ordre.

L’uniforme de competició, els mitjons nets i secs, les sabatilles de claus amb els claus ben ajustats i el flascó de líquid que sempre ha fet servir els dies de competició i només els dies de competició, supersticiós com és.

Esmorza el mateix de sempre –la torrada amb melmelada, el cafè sol, la peça de fruita– i, mentre mastega, pensa en tots els sacrificis que ha hagut de mastegar per a a la fi arribar fins al gran dia de la cita amb la història. Associa una idea.

Tan aviat com condueix cap a l’estadi, es posa a recordar aquells dies de l’adolescència, quan viatjava a l’estadi al vagó del metro. Ningú no el mirava llavors, ja que llavors no era ningú, tot just un adolescent espantat i en xandall.

–Arribarà el meu gran dia de la cita amb la Història –es deia aquells dies.

Llavors parlava molt baix, ningú no el sentia.

En realitat, tampoc no l’haurien escoltat encara que hagués parlat alt.

Entra a la zona de convocatòria; és un espai estret i mal ventilat, l’avantsala del tartan

Ara és un atleta madur i ha aparcat al costat de l’estadi. Ha deixat la motxilla a la zona d’escalfament i se n’ha anat a trotar, ja que ha d’escalfar els músculs: d’aquí una hora serà realitat el gran dia de la cita amb la història.

Trota i pensa en desenes d’entrenaments extraordinaris.

El dia que el va cobrir la neu mentre corria i els companys, tremolant, corrien a refugiarse a la cafeteria.

El dia que va vomitar i va continuar corrent.

El dia que es va posar a plorar, superat pel dolor, i va continuar corrent.

Es diu:

–El gran dia de la cita amb la història em recompensarà per haver-me superat aquells mals dies.

El criden, a la fi:

–A la zona de convocatòria!

Recull la motxilla i hi entra. És un espai estret i mal ventilat, l’avantsala del tartan. Tots són allà, els vuit que pugnen per un lloc en la història. Fa olor de suor i d’ungüent. El nostre heroi ignora la resta. Amb la mirada baixa, es calça els claus i es nua els cordons.

–No miris a ningú –es diu i es repeteix, i llavors es contradiu i s’equivoca.

Aixeca la vista i adverteix que un rival, petit i afilat, l’està contemplant fixament des del fons de la cambra.