La Vanguardia (Català-1ª edició)
Hi ha esperança per al Labour
Més que a mèrits propis, la recuperació del partit respon a la impopularitat de Johnson
Les bones obres se les emporta un líder a la tomba, mentre que les dolentes perduren, deia Marc Antoni amb un considerable cinisme polític no exempt de realisme. Aplicada la màxima del general romà a la Gran Bretanya, els votants es van desfer sense contemplacions de Winston Churchill en acabar la Segona Guerra Mundial, i no van agrair per a res al Labour les reformes de Tony Blair (i a un nivell inferior Gordon Brown). A l’hora de tornar el poder als conservadors el 2010, van tenir en compte les corrupteles, el desastre de la crisi financera i les mentides de la guerra de l’Iraq, però no la injecció de diners en l’Estat de benestar, l’igualitarisme i l’autonomia per a Escòcia i Gal·les.
La referència del 2010 és rellevant, perquè el laborisme ha anat des d’aleshores de mal en pitjor, perdent eleccions davant David Cameron, Theresa May i Boris Johnson, i les últimes (2019) van constituir un dels desastres electorals més grans de tota la seva història, amb només un 32% dels vots. El seu retorn al poder no es veia en l’horitzó.
Però l’any ha acabat per al grup de centreesquerra molt millor del que podien esperar els més optimistes, amb un avantatge de cinc punts en les enquestes sobre els tories que, extrapolats a un escenari electoral, es traduirien en una majoria simple de prop de trenta escons. Insuficient per governar per si sols, però en condicions d’instal·lar el seu líder Keir Starmer al 10 de Downing Street si fos capaç d’orquestrar una coalició formal o informal amb els liberaldemòcrates o els nacionalistes escocesos (tasca complicada però no del tot impossible).
La bona notícia per al Labour és que sembla que ha aconseguit neutralitzar la toxicitat de la marca associada a Jeremy Corbyn, el seu anterior líder, que era percebut com a massa radical per la gran majoria no només de l’electorat sinó del mateix partit, i encara pengen sobre ell acusacions d’antisemitisme. La mala notícia és que continua sent percebuda com una marca insípida, la gent ignora quins són els seus valors i programa de govern, i, més que per mèrits propis, ha recuperat terreny gràcies a la caiguda de la popularitat de Boris Johnson.
Jonathan Powell, que va ser director de Comunicacions de Tony Blair i un dels spin doctors més reconeguts del país en les últimes dècades, diu que els electors no recorden el principi sinó el final de les gestions, però que en qualsevol cas no voten en funció dels records sinó del que creuen que passarà en el futur. Segons això, quan els britànics vagin a les unes el 2023 (si és que no hi ha abans eleccions anticipades), la clau és quin serà el seu pronòstic del que passaria si segueixen els tories o guanya el Labour.
Què passaria, efectivament, si guanya el Labour? És un autèntic misteri sobre el qual el seu equip dirigent, encapçalat per Keir Starmer, ha donat fins ara molt poques pistes, dedicat gairebé exclusivament a criticar Boris Johnson, i en especial la seva gestió de la pandèmia (el laborisme hauria imposat restriccions i confinaments molt més dràstics, en la línia d’altres països europeus, sent un advocat de l’Estat mainadera que ordena als ciutadans el que han de fer, sobretot en una qüestió de salut pública, i menysprea el que considera l’individualisme egoista dels conservadors). Que la càrrega fiscal pujaria, sobretot per als més adinerats i les classes mitjanes professionals, és una aposta bastant segura, ja que estudien des de fa temps un wealth tax o impost al capital de cada família o individu, inclòs el seu habitatge, per sanejar les arques del Tresor.
Aquesta idea no resulta particularment atractiva per raons òbvies, i el gran llast del laborisme és que continua sent percebut com a malgastador i mal gestor de l’economia, amb massa propensió a gastar i gastar, sense pensar en les repercussions per al dèficit públic. Tampoc no l’ajuda la percepció que és “poc patriòtic” i tou pel que fa a la immigració. Els seus avantatges són que la majoria de la població el veu com a defensor de la sanitat pública (més important que mai en temps de pandèmia) i la cohesió social, i exempt de l’elitisme dels tories.
El Labour té en aquests moments el suport d’un 39% de l’electorat, segons la mitjana de les enquestes, set punts més que en les eleccions de fa dos anys. Però més que un enamorament dels votants amb el seu indesxifrable líder i el seu programa
El laborisme guanyaria avui unes hipotètiques eleccions, però necessitaria el suport de l’SNP o els liberals
Ha neutralitzat la toxicitat de l’etapa anterior, però sense oferir un programa il·lusionant de govern
(que no n’hi ha), és conseqüència de l’enuig amb les ficades de pota de Johnson i la sensació que creu que hi ha unes regles per a ell i d’altres per a la resta dels mortals (festes a Downing Street mentre el país estava confinat per ordre seva, etcètera). L’enigma en els propers mesos és si aquell emprenyament es diluirà, si el primer ministre corregirà la seva conducta i obtindrà un nou vot de confiança, si la seva gestió de la pandèmia rep un excel·lent, un suspens o un simple aprovat, l’impacte d’un hipotètic canvi de líder conservador, la situació econòmica... Factors, tots, que escapen al seu control. És com l’equip de futbol que ha empatat el partit perquè el rival s’ha ficat un parell de gols en pròpia meta. Això no vol dir que estigui jugant bé i que hagi de guanyar. Li falta una estratègia i una idea regeneradora, com ho va ser al seu dia la tercera via de Blair i la renúncia al marxisme. No té resposta als nous moviments identitaris i socials, a la revolució tecnològica dels robots i la intel·ligència artificial, i el seu impacte sobre el mercat de treball.
Qüestions conjunturals al marge, el Labour té greus problemes estructurals de fons. La seva base històrica de votants s’ha evaporat amb la desaparició de l’antiga classe obrera solidària, i els miners han estat reemplaçats per baristes, treballadors precaris de les plantes de processament d’aliments, operadors de call centers, repartidors d’Amazon i Deliveroo que no li tenen cap fidelitat. Els sindicats han perdut gairebé tot el seu poder. Amb Escòcia lliurada als nacionalistes de l’SNP i la “muralla vermella” del nord d’Anglaterra seduïda provisionalment per Johnson, la seva actual coalició d’estudiants i professors universitaris, intel·lectuals cosmopolites, habitants de les grans ciutats acadèmics, minories ètniques i votants d’un nivell educatiu alt és fràgil i insuficient per guanyar. La seva esperança és que Johnson s’estavelli. I el primer ministre està fent tot el possible per aplicar-se a si mateix el que deia Enoch Powell: “Abans o després, totes les carreres polítiques acaben en fracàs”. ●