La Vanguardia (Català-1ª edició)
Estem millor o pitjor que l’any passat?
La història no deixarà de molestar-nos, però fins ara l’ambigüitat i el seny sempre ens han rescatat de totes les atrocitats. Avui tenim les vacunes que no teníem l’any passat i hem fet caure les estàtues dels esclavistes.
La majoria de vostès poden pensar que el 2021 ha estat un mal any i que hem anat a pitjor. La pandèmia continua posant-se al davant nostre, el planeta s’escalfa i les democràcies s’esquerden sota el pes de les fal·locràcies, sistemes autoritaris regits per homes populistes i nacionalistes amb nul·la sensibilitat femenina. Tenen raó si els sembla que tot està per fer i senten que no tindrem prou capacitat per afrontar el 2022 amb seny. El món, sens dubte, sembla avui més perillós que ahir.
La Xina intenta imposar un nou ordre mundial, Rússia esprem els seus recursos energètics per perseguir les seves ambicions globals, els Estats Units assisteixen a una ofensiva legislativa del Partit Republicà, cada vegada més blanc i minoritari, per canviar el resultat de les eleccions quan no guanyi, la Unió Europea pateix la irresponsabilitat democràtica d’alguns governs i de molts partits radicals, mentre que la cursa pel control dels minerals i metalls que necessita la nova economia enfronta els països del Nord amb els del Sud en una repetició dels abusos que els més forts han comès sobre els més febles al llarg dels segles.
A banda de això i quelcom més és veritat. Del 2022 podem esperar més tensió a l’Iran i Taiwan, així com entre el Regne Unit i la Unió Europea, en els estats fracassats de l’Orient Mitjà i per part dels partits extremistes en les democràcies liberals que, al crit de llibertat –la seva paraula talismà–, continuaran delmant el bé comú.
Res del que ens succeeix, tot i això, no és nou. La revolució industrial també va alterar els sistemes de producció, bona part de les democràcies europees de fa un segle van claudicar davant el feixisme, l’estalinisme i els nacionalismes, i l’explotació dels recursos naturals es remunta a l’origen del sedentarisme.
Les societats del segle XX van resoldre moments crucials tant o més complexos que el nostre. Potser, el que més ens costa de veure és que tot està malament i tot està bé alhora. No existeix la satisfacció absoluta, el bé suprem que la propaganda sociopolítica, sofisticada com mai gràcies a la tecnologia de la informació, ens ven com a imprescindible. La vida no és una successió de certeses i les relacions entre les nacions, tampoc. Vivim en l’ambigüitat i és gràcies a això que el món s’equilibra.
L’ambigüitat ens permet adaptar els nostres valors absoluts a les circumstàncies del nostre entorn. Sens dubte, és una mica cínica, però també necessària per conviure amb les persones, els governs i els estats que no veuen les coses com nosaltres.
Sobren els exemples de líders democràtics pactant amb dictadors. El problema està en saber quan les concessions que fas amenacen la teva pròpia existència. El primer ministre britànic Chamberlain, per exemple, es va equivocar pactant amb Hitler, però Mandela va fer el correcte arribant a un acord amb De Klerk. El nou president de Xile ha pactat amb la dreta hereva de Pinochet una Assemblea Constituent que avui és una de les grans esperances per a la democràcia a tot el món.
Alemanya, per la seva banda, es disposa a certificar el gasoducte Nord Stream-2 que donarà a Putin un gran triomf estratègic sobre Europa occidental i ho farà perquè no té altre remei. La seva economia necessita aquesta font d’energia a un preu estable per emprendre la transició a les renovables.
La lluita pels recursos energètics necessaris per reduir l’empremta del carboni i capgirar la crisi climàtica obliga les democràcies a entendre’s amb els pobles que han colonitzat al llarg de la història. Fins ara no ho han fet i aquesta divergència ha donat a la Xina un avantatge enorme en la cursa pel control de l’Aràbia Saudita de l’economia verda o, el que és el mateix, per l’hegemonia estratègica al segle XXI.
Avui estem millor que ahir perquè els pobles propietaris dels recursos naturals imprescindibles per a la transició energètica, com el liti que reposa en els salessis d’Uyuni i Atacama o el cobalt que surt del cinturó del coure a la República Democràtica del Congo, tenen més força per oposar-se a les condicions, fins ara sempre insuficients, de
Xile marca el camí de la democràcia, però la Xina acapara els recursos de l’economia verda
Estem millor perquè Trump no és president dels EUA i Zemmour no ho serà de França
les companyies mineres i els governs corruptes.
Estem millor malgrat els morts de la covid i dels nàufrags ofegats a la Mediterrània, perquè tenim les vacunes que no teníem l’any passat i l’evidència que sense immigrants del Sud l’economia del Nord morirà.
Estem millor perquè hem fet caure les estàtues dels esclavistes i xenòfobs que veneraven els nostres avantpassats, perquè Trump no és president dels Estats Units i Zemmour no ho serà de França i perquè el neofeixisme que representen està ben identificat. Es clar que ells i els seus partidaris utilitzaran la democràcia per imposar el caos sobre el qual regnar, però això és una cosa que podem evitar si deixem que el seny ens agafi de la mà.
La història no deixarà de molestarnos mai perquè l’home mai deixarà de ser un animal que mata els seus semblants, però aquest mateix home també és pastor de la seva pròpia espècie. Aquestes forces antagòniques que defineixen la nostra naturalesa són les mateixes que mouen el món i les que, malgrat tots els morts i totes les atrocitats, ens fan progressar.
El senzill fèretre amb el cos de Desmond Tutu entrava com il·lustra la imatge, a primera hora de dijous, a la catedral de Saint George, a Ciutat del Cap, on aquell dia i divendres van ser vetllades les restes de l’arquebisbe emèrit de l’Església anglicana de Sud-àfrica i premi Nobel de la Pau, mort el 26 de desembre als 90 anys. Fent una llarga cua, milers de persones negres i blanques –evidenciant el triomf de la lluita contra l’apartheid a què el líder religiós va dedicar la seva vida– van anar a acomiadar-se de Tutu, el funeral del qual a la capital del país està programat per a aquest dissabte, primer dia de l’any. Seguint els desitjos del mateix Tutu, que havia demanat que no es gastessin diners innecessàriament en els seus funerals, el taüt és un model molt senzill de fusta, sense més ornaments que un petit ram de flors blanques col·locat a sobre. Paral·lelament, dijous es va celebrar el primer funeral en memòria de Tutu a la catedral de Johannesburg, on l’alcaldessa de la ciutat més poblada de Sud-àfrica, Mpho Phalatse, va anunciar que proposarà al Consistori que el barri on s’ubica el temple passi a denominar-se Districte Desmond Tutu. Agències