La Vanguardia (Català-1ª edició)
El procés interior independentista
La legislatura del 52% independentista va arrencar amb indults, es va esglaiar amb la detenció de Puigdemont i avança amb un particular procés interior. “No se sap mai quan la farem grossa, però si això no és estabilitat...”, diuen de broma al Govern
No se sap mai quan la farem grossa, però si això no és estabilitat...”. Un conseller definia així el sentiment majoritari del Govern després d’aprovar els pressupostos de la Generalitat “en temps i forma” per primera vegada en una dècada. La presidència de Pere Aragonès no és visionària ni messiànica, però els republicans han apuntalat en set mesos des del Palau de la Generalitat el seu pragmatisme estratègic i, a falta de la “majoria àmplia” anhelada per Aragonès, han fet gala de màniga ampla negociadora al Parlament i el Congrés. La tensa coalició ERC-Junts és, paradoxalment, la forjadora més gran d’aliances insòlites. Investidura amb la CUP, pressupostos amb els comuns, renovació institucional amb el PSC. Es governa per decret (16 des de l’inici de legislatura). Els pressupostos són l’única producció legislativa.
La legislatura del “52%” va arrencar amb indults, es va esglaiar amb la detenció de Carles Puigdemont a Sardenya i avança per un particular procés interior. El 2022 ve sense perspectiva de referèndum, amb la pandèmia aparcant la taula de diàleg i la crònica batalla ERC-Junts.
ERC, presidència-style
Els republicans van entrar amb força a Palau al maig, van retirar catifes vermelles, van imposar el blanc i fugen del saló Sant Jordi. Aragonès ha ocupat els espais institucionals que Quim Torra va deixar esllanguir-se, però les promeses de coordinació entre socis no han posat fi a la imatge de Govern de compartiments estancs. Aragonès ha dit prou a la recerca d’autoritat davant Junts amb la composició de la taula de diàleg, l’ampliació de l’aeroport o el gir pressupostari de la CUP als comuns, però la batalla partidista persisteix.
ERC intenta blindar el diàleg amb el Govern de Pedro Sánchez: s’ha reestrenat la taula de diàleg i s’han activat les comissions bilaterals (amb retards i sense grans resultats efectius). A Madrid, ha donat suport als pressupostos de l’Estat a canvi d’ajuts al català en la llei audiovisual i ara batalla amb la reforma laboral. Però Sánchez té la seva pròpia agenda: refreda la demanda d’Aragonès d’avenços en la taula de diàleg el 2022. Ja veurem quan és la nova cita: “Les prioritats són unes altres i discrepem sobre la tangibilitat dels resultats”. A ERC contenen els nervis: “La reunió es farà”. Una altra cosa són els resultats. El clima electoral –al febrer, Castella i Lleó; després, Andalusia– no ho posa fàcil, però si Sánchez vol esgotar la legislatura lluint gestió “necessitarà un altre pressupost” i, per tant, ERC.
Internament, imposar la bicefàlia ha estat complex, però el procés s’ha completat. Oriol Junqueras torna a intervenir en les negociacions, té agenda paral·lela amb agents econòmics i socials, i restableix el contacte amb les bases. La missió és reactivar el partit per a les municipals: Barcelona i l’àrea metropolitana són el gran objectiu, a més d’apuntalar Tarragona, Lleida, Figueres... La gira de Junqueras i la de la direcció per les assemblees han apaivagat inquietuds estratègiques.
nts i a itats
L’assignatura pendent de Junts era l’estructura del partit i dotar-se de contingut coherent amb les famílies polítiques que arriben a la formació. Puigdemont n’és el pal de paller, però és poc intervencionista en les decisions ordinàries que tensen les costures en cada revolt. Junts es juga amb ERC a les municipals ser el referent independentista, i fins i tot l’expresident ha alertat sobre els dèficits de coordinació entre partit i Govern i el rèdit de les àrees de gestió. I això que Jaume Giró és el conseller dels pressupostos i els fons UE.
La bicefàlia d’ERC es converteix en hidra a Junts. Jordi Sànchez es va aïllar per pactar la presidència d’Aragonès i encara li passa factura. L’oposició interna al secretari general no està organitzada, però és prou sorollosa per inquietar ERC. “Si cau Sànchez, el relleu serà pitjor”, i miren cap a Laura Borràs. La presidenta del Parlament, pendent del TSJC, aprofita tots els espais que li donen visibilitat, i la seva war room supera el control del grup parlamentari i del partit.
A més, el paper de Jordi Puigneró és més difús del que s’esperava. En defensa del vicepresident s’al·lega que la seva arribada al càrrec va ser accidental –quarta opció– i ni tan sols forma part de l’executiva de Junts. Puigneró tampoc no participa de les reunions ordinàries de coordinació amb ERC. El 3x3 són Sergi Sabrià, Josep M. Jové i Marta Vilalta per ERC, i
Jordi Sànchez, Albert Batet i Ricard Font per Junts. La confrontació s’alimenta des de Waterloo i als tribunals europeus, mentre que a Barcelona es gestiona.
El !it"# de la C$P
“Que Junts aprengui de la CUP”. Era el missatge que llançaven des d’ERC durant la negociació de la investidura. Els anticapitalistes s’oferien per “assumir responsabilitats”, presidir el Parlament i fins i tot entrar al Govern el 2023. El pacte ERCCUP que va impedir l’acord entre republicans i postconvergents avui és paper mullat. Els anticapitalistes no només es desmarquen dels pressupostos, sinó que la seva missió és “desestabilitzar” el Govern.
La qüestió de confiança a què es va comprometre Aragonès ja ha estat rebutjada per ERC. Insisteixen a “continuar treballant junts”, però no veuen voluntat” en la CUP. Els anticapitalistes discuteixen cada nova patrulla dels Mossos i fins i tot fan oposició amb les restriccions pandèmiques. La relació amb ERC s’ha girat com un mitjó i posa en un compromís la cohesió interna del grup anticapitalista, amb Guanyem partidària d’influir des de les institucions. No es preveu ruptura, però Junts i ERC ja situen els anticapitalistes fora de joc.
El c%!%d& dels c%! ns
El Govern va jugar la carta dels comuns per als pressupostos, però Jéssica Albiach no vol l’etiqueta de soci preferent. L’objectiu era que Govern centtal, Generalitat i, sobretot, Barcelona tinguessin comptes per al 2022. I després? “Els nostres vots no serviran de crossa d’un Govern amb Junts”. ERC compensa: les diferències en el terreny nacional dificulten l’entesa completa. Els comuns veuen amb reticències els equilibris d’Aragonès amb Junts i la CUP, però aprofitaran tot el que els doni centralitat en detriment del PSC. I és que el pacte ERC-Junts-PSC per a la renovació institucional és clau, però més difícil de vendre que el dentista públic.
Albiach va contactar amb Aragonès fa dos mesos oferint-se com a comodí. El pressupost passava per Barcelona i el gripau se’l va empassar Ernest Maragall. Ara els comuns surfegen en l’“onada d’il·lusió” de Yolanda Díaz. Passejaran l’efecte Díaz per tot Catalunya, però la clau, també per al futur de la vicepresidenta, és a Barcelona i es diu Ada Colau.
El que subscriu aquestes línies va enviudar a començaments d’aquest any a causa de la covid i té la dona enterrada al cementiri de Montjuïc, molt a prop del lloc on reposen les restes de qui va ser el primer president de la Generalitat, el coronel Francesc Macià, que va morir el dia de Nadal del 1933 i a qui va succeir com a segon president Lluís Companys.
Amb un fill que treballa fora d’Espanya i amb motiu de la seva arribada a Barcelona per celebrar les festes de Nadal en família, pugem al cementiri de Montjuïc per visitar el lloc on està enterrada la dona i la mare.
Era el dia 25, quan les nostres institucions polítiques i les entitats independentistes commemoren la mort del president Macià amb una ofrena floral. Érem al cementiri, just al costat de la tomba del president, i vaig sentir comentar a uns visitants amb llacet groc que havien afusellat el coronel Macià. Els vaig dir que això era un error i em van contestar que no ho era, ja que, a internet, una de les institucions polítiques nostres així ho deia. No els vaig poder convèncer, ja que atorgaven més credibilitat al que llegien a internet que no pas al que els deia jo.
La Reial Acadèmia de la Llengua defineix la “falòrnia com la notícia falsa propalada amb alguna finalitat”, i jo no sé o prefereixo no saber quina era la finalitat per la qual s’atribuïa l’afusellament a la mort del president de la Generalitat d’Esquerra Republicana de Catalunya, quan els mitjanament informats sabem que Macià va morir per causes naturals.
Això em porta a una reflexió fonamental. Les fake news tenen una enorme influència en les nostres vides a tot arreu. Recordem les mentides que a la Gran Bretanya van conduir al Brexit que ara pateixen o recordem les falòrnies que han emmarcat i emmarquen tot el procés de vacunació de la covid i mirem d’escrutar les mentides que la classe política governant o a l’oposició ens ven com a realitats.
A mi no m’agrada parlar de Goebbels, amb el seu cèlebre sermó que les mentides repetides una vegada i una altra des del poder es poden convertir en veritats per als súbdits poc informats o molt adoctrinats, però la meva petita anècdota de l’afusellament de Macià em corrobora que molta gent està disposada a creure’s les mentides que se’ls puguin dir a les xarxes socials des de les institucions públiques.
Aquí podríem dir que l’anècdota és un exemple clar de la ignorància que hi ha sobre el nostre passat i, per això, convindria que els llibres de text i els mitjans de comunicació informessin amb veracitat i no pas d’acord amb interessos partidistes.
La nostra societat hauria de vigilar més bé totes aquestes falòrnies que circulen per cribrar la veracitat de les notícies i informacions que ens arriben per les xarxes socials, encara que siguin eines d’informació administrades per les nostres institucions. Siguem conscients que no és or tot allò que lluu.