La Vanguardia (Català-1ª edició)
El divorci conservador
L’estan esquarterant!” Aquesta exclamació va ser recollida per Juan Carlos Merino ( La Vanguardia, 29 de desembre) en ambients de la Moncloa. L’esquarterat és Antonio Garamendi Lecanda, president de la CEOE. Com que té un cognom poc freqüent, fa unes setmanes un grup de manifestants es va posar a cridar davant de la seu de la patronal: “Garibaldi, dimissió”. Però no són aquests els esquarteradors ni sembla que hagin estat enviats per Pablo Casado. El senyor Casado sap molt bé com s’anomena i com pensa Antonio Garamendi: és un basc de Neguri, liberal i pragmàtic, dialogant i flexible, defensor de l’empresa, però amic dels sindicats.
Ara el líder empresarial ha comès dues heretgies incompatibles amb la dreta política. La primera, acordar amb tota l’esquerranositat la legislació laboral. Garamendi va ser el guanyador del pacte perquè no hi va haver derogació ni canvis que alterin la part substancial del sistema de relacions laborals, però això no se li reconeix. Cal esquarterar-lo perquè no ajuda l’estratègia del PP i engrandeix la imatge pactista de Sánchez. La segona va ser aquesta frase: “He de treballar amb el govern que el poble espanyol va elegir legítimament”. Impecablement demòcrata, imperdonablement flexible per a un partit el líder del qual està en la cursa del “canvi de cicle”, s’ocupa a explotar el malestar social i acaba de proclamar que no té necessitat de blanquejar els errors de Sánchez.
D’aquesta manera torna a tenir lloc un clàssic: el divorci entre la dreta política i la dreta econòmica. Si Sánchez o Díaz s’haguessin proposat d’aplicar el “divideix i venceràs” no els hauria sortit més bé. Les raons del divorci també són clàssiques: el PP, perseguit per l’amenaçadora ombra de Vox, es va posar en clau electoral, un incansable Casado està en campanya permanent i va optar per la intransigència, no pas del “vagi-se’n, senyor Sánchez”, sinó del “cal fer fora Sánchez”. I Garamendi, que és conservador però no militant d’aquest partit i entén que només es deu als empresaris que representa, s’erigeix com un referent moderat i centrista a qui respecta l’esquerra i Sánchez, astutament, posa com a exemple de sentit d’Estat. Si es dediqués a la política, ompliria perfectament el buit que deixa Ciutadans.
El temps dirà qui té raó. La impressió d’aquest cronista és que Pablo Casado potser s’equivoca. Des d’un punt de vista electoral no sembla gaire encertat oposar-se, per exemple, al fet que es busqui reduir la temporalitat en l’ocupació, condició imposada, a més, per Brussel·les. I, si pensa ser president després de les pròximes eleccions, s’arrisca que se centri la campanya a tornar a la legislació laboral del 2012? S’arrisca a regalar la fàcil demagògia que el presentin com a defensor de la precarietat laboral? Almenys són motius per pensar. Però atenció, perquè abans, aquesta tardor, hi haurà altres eleccions: les de la mateixa CEOE, que diran què hi ha darrere de l’esquarterament. Parlo de sentit d’Estat i el que hi ha de fons és una vulgaríssima però temptadora ambició de controlar la patronal.