Entre el cel i el terra

En el diàleg de Plató entre un mesurat Sòcrates i el virulent Càl·licles, el primer defensa la importància de l’acord i el pacte davant el segon, que és partidari de la pugna, el conflicte i l’enfrontament. Com que se li esgoten els arguments, Càl·licles li respon sense contemplacions: “Que amable que ets, Sòcrates, els dius moderats als idiotes”. La veritat és que veient el balanç de final d’any que han fet en les últimes hores Pedro Sánchez i Pablo Casado podria pensar-se que han reproduït el diàleg platònic dels filòsofs esmentats. Són dues visions oposades del país, com si visquessin en dues realitats paral·leles. Entre el cel i el terra, que cantava Mecano. Sánchez es va presentar com a garantia de l’estabilitat, el respecte i la pau social. Casado, com l’alternativa al caos, el desordre i la ruïna.

És evident que hi ha malestar en

En el balanç de final d’any, Sánchez i Casado semblen parlar de realitats paral·leles

la societat espanyola, després de dos anys de pandèmia persistent, d’economia debilitada i de restricció de llibertats. És igualment evident que no és culpa de l’Executiu, però l’oposició considera que ho podia haver fet molt millor i amb menys costos socials. Però sent cert que algunes decisions han resultat més que discutibles, la sobreactuació de la dreta li dona més aire que sufocació al Govern.

El catedràtic José Luis Pardo, autor d’Estudios del malestar, ja va advertir que el malestar era un negoci que es pot rendibilitzar políticament. En l’era de la incertesa que ens toca viure, els polítics s’han dedicat a erosionar l’Estat de benestar, concebut no només com a seguretat material, sinó també com a confort jurídic. Tot ha valgut i creuen que continua valent per arribar al poder. Però parapetar-se darrere del malestar i prometre l’impossible només pot portar més frustració i la ruptura del contracte social que garanteix l’Estat de dret i les llibertats per a la convivència.

El Govern central ens ha de tractar com a adults: explicar més el que fa i demanar-nos menys sacrificis. Però l’oposició no pot augmentar el malestar en la societat per arribar abans a la Moncloa. I no es pot dir, com Càl·licles, que els moderats són en realitat idiotes. O es que potser els excitats són més savis? ●