El 1922 anaven mal dades…

El 2022 es commemorarà el centenari de la marxa sobre Roma i de l’accés de Mussolini al poder, que li va ser lliurat pel rei Víctor Manuel amb l’impuls i el beneplàcit majoritaris de l’establishment italià. Per entendre-ho, cal repassar algunes idees: 1) Que la seguretat no es limita a l’ordre al carrer, sinó que inclou també la garantia de les propietats i els drets, i l’acatament i el compliment de les resolucions judicials. 2) Que aquesta seguretat només és possible si l’obligatorietat de les lleis està emparada per un aparell coercitiu eficaç subjecte a la llei i al control judicial. 3) Que la seguretat és com l’aire que respirem, per la qual cosa només valorem la seva importància quan ens falta. Així, quan la seguretat es troba a faltar, el sistema polític vigent fins aleshores decau, i els ciutadans busquen recuperar aquella seguretat perduda per una d’aquestes dues vies: la via revolucionària, que vol instaurar per la força un ordre nou, i la via reaccionària (o pseudorevolucionària), que pretén reinstaurar, també per la força, el vell ordre. Totes dues vies tenen en comú el rebuig de la reforma com a via moderada per al canvi necessari, així com la greu agressió a la llibertat individual. Perquè el ple exercici de la llibertat exigeix la prèvia existència d’un ordre just i democràtic, una cosa que és incompatible amb les vies revolucionària i reaccionària descrites. Aquestes van seduir bona part de les societats avançades dels anys trenta del segle passat, que van veure i van patir com no hi ha llibertat sense ordre, però van oblidar que només un ordre just fa possible la llibertat individual i una pau duradora.

En la via reaccionària s’inscriu, malgrat la fullaraca revolucionària amb què es va maquillar, el feixisme italià, que va servir de model a tots els feixismes posteriors, inclòs l’alemany de Hitler. El feixisme va ser una reacció de la dreta –segons Hobsbawm–, no contra l’esquerra revolucionària, és a dir, contra el bolxevisme, sinó contra tots els moviments de la classe obrera organitzada, que amenaçaven l’ordre vigent de la societat, i als quals es podia culpar del seu enfonsament. El que gelava la sang dels conservadors era l’amenaça implícita en el reforçament del poder de la classe obrera. En realitat, el que va donar als feixismes l’oportunitat de triomfar després de la Primera Guerra Mundial va ser l’enfonsament dels vells règims i, amb ells, de les velles classes dirigents i de la seva maquinària de poder, influència i hegemonia. Als països en els quals –com a la Gran Bretanya– aquells règims es conservaven en bon estat, no va ser necessari el feixisme. Les condicions òptimes per al triomf de la ultradreta van ser un Estat caduc amb uns mecanismes de govern que no funcionaven correctament; una massa de ciutadans desencisats i descontents que no tingueren en qui confiar; uns moviments socialistes forts que amenaçaven –o així ho semblava– amb la revolució social, però que no estaven en situació de fer-la, i un ressentiment nacionalista contra els tractats de pau.

Ha passat un segle i la història no es repeteix, però ensenya. Per això ens hem de preguntar si avui estem davant un Estat caduc que no funciona, si hi ha una massa de ciutadans desencisats i descontents que no confien en ningú, si els partits polítics radicalitzen el seu missatge i si els nacionalistes d’una pàtria o l’altra volen estripar les cartes. Perquè, si les respostes són afirmatives, hi ha motiu per preocupar-se. I molt! ●

Ha passat un segle de l’accés de Mussolini al poder; la història no es repeteix, però ensenya