Anys dolents, anys pitjors

Per fi acaba 2021, que no ha estat tan dolent com l’any anterior ni (esperem) tan bo com el que comença demà. El gener passat, quan estrenàvem l’any, vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un article que vessava optimisme i fe en el futur. El meu diagnòstic es basava en dues prediccions que veia infal·libles. La primera era que el relleu de Donald Trump per Joseph Biden constituiria un fre eficaç per als populismes; la segona, que la derrota sobre la covid era imminent gràcies a les vacunes. Un any després, no es veu clar que els populismes estiguin retrocedint i, en canvi, està clar que tenim covid per a estona. Conclusió: si volen bons vaticinis, no em facin cap cas i continuïn recorrent als serveis del seu futuròleg de capçalera.

Recordem com va començar tot això el primer trimestre del 2020: les notícies de la malaltia que ens arribaven primer de la Xina, després d’Itàlia, de les Canàries... De sobte, el virus ja estava entre nosaltres i continuàvem sense prendre’ns-ho molt seriosament. Quan es va decretar el primer estat d’alarma, molts profans pensàvem que, passats aquests catorze dies de confinament, tot tornaria a ser com abans. Aviat hauran transcorregut dos anys des d’aleshores i ja ho veuen: tancaments de bars, restriccions d’aforaments, limitacions de grups, etcètera. Qui ens ho havia de dir?

Si en aquella primera etapa ho vivíem tot amb certa ansietat, el que s’ha acabat imposant és una sensació de fatalisme, com suposo que passava antigament amb la pesta, que arribava a una ciutat i es carregava la meitat de la població (no exagero). La realitat més recent no para d’enviar-nos senyals en aquest sentit, com l’erupció del volcà de La Palma o l’escalada del preu del megawatt, que ens recorden que no tot depèn de l’ésser humà (i que, quan depèn, pot no estar ben gestionat). La vida s’ha abonat a les plagues bíbliques, que tradicionalment s’acceptaven amb resignació cristiana: que sigui el que Déu vulgui!

Tal dia com avui de fa vint-i-dos anys, la polonesa-nord-americana Anne Applebaum va convidar un selecte grup d’amics a celebrar junts l’arribada de l’any 2000. Aquella nit de Cap d’Any és el punt de partida d’un dels grans llibres d’aquest any, el celebrat El ocaso de la democracia, en què es detalla com molts dels convidats a aquella festa, conservadors clàssics igual com la mateixa Applebaum, no trigarien a passarse a una puixant nova dreta de caire populista i autoritari que començava a obrir-se camí a Polònia, Hongria, el Regne Unit... El virus ha servit a aquesta gent per ampliar el camp de batalla. A Alemanya han detingut sis negacionistes que estaven preparant un atemptat, a Bèlgica proliferen les manifestacions violentes contra les vacunes, als Països Baixos set de cada deu ciutadans consideren que la tensió entre vacunats i no vacunats és la causa de desavinences més important a la societat... Al darrere de tot això hi ha aquesta nova dreta il·liberal, que aprofita la controvèrsia sobre l’obligatorietat de la vacunació per situar-se al centre mateix del debat i continuar guanyant terreny. Pot semblar que un nou vector de divisió social ha vingut a substituir els tradicionals (dreta-esquerra, camp-ciutat, religió-laïcisme...), però les posicions continuen sent les mateixes des de fa tres-cents anys: enemics de la ciència contra hereus de la Il·lustració. A Espanya, per sort, d’antivacunes n’hi ha pocs, la qual cosa no vol dir que tots compartim el llinatge dels llums i la raó.

M’agradaria saber si hi ha alguna relació directa entre els moviments antivacunes i un fenomen com el homeschooling, minoritari aquí però molt rellevant en altres països. El homeschooling, també anomenat educació en família, menysprea l’autoritat dels docents i crea un ecosistema en què no és difícil que prosperin el terraplanisme, el negacionisme i altres ximpleries acabades en isme... També, per descomptat, aquells populismes trumpistes que Biden havia d’aturar.

L’altre dia va ser notícia l’esbroncada que va rebre Trump quan va admetre en públic que s’havia posat la tercera vacuna. La veritable notícia (i no dolenta) és que algú com Trump hagi accedit a posar-se-la. ●

Des de fa 300 anys les posicions són les mateixes: enemics de la ciència contra hereus de la Il·lustració

KAI FÖRSTERLING / EFE