El paradís

Va ser a Sevilla, durant l’Expo, quan vaig observar amb quina espectacular rapidesa i sens dubte fam històrica menjava olives un ciutadà rus, que un important membre de l’organització de l’esdeveniment sevillà m’havia suggerit com a company a la taula d’un cert restaurant. No cal dir que no en vaig poder menjar ni una de sola, d’aquelles apetitoses olives.

El rus de les olives sabia espanyol i era un admirador de Ievgueni Ievtuixenko, poeta amb gorra i horroroses corbates, a qui vaig conèixer gràcies a José Agustín Goytisolo. Al final del dinar sevillà, l’amic rus, amb l’ajuda del vodka, es va posar sentimental, és a dir, rus, i va dir uns versos molt coneguts del seu admirat Ievtuixenko: “Cau la neu, cau com queia en els temps de Puixkin, de Txékhov. Cau la neu com continuarà caient quan jo hagi mort”.

Aquelles apetitoses olives de l’Expo, que no he oblidat mai per la velocitat amb què van ser engolides, se’m van fer encara més presents, quan, fa uns dies, després de sopar a casa d’uns amics russos, vam començar a veure aquell gran documental, titulat Gorbachev. Heaven, que Vitali Manski ha realitzat per reflectir la vida quotidiana actual, als seus 90 anys, de qui va ser l’últim president de la Unió Soviètica. La casa o datxa que ocupa, propietat de l’Estat i el lloguer de la qual paguen uns vells amics polítics de Gorbatxov, està situada als afores de Moscou. I hi viuen o sobreviuen la malaltia, la solitud, la decadència física, les absències i una mirada desconfiada però càlida i tan expressiva com el seu somriure i la seva gran iro

A la datxa que ocupa Gorbatxov hi viuen la malaltia, la solitud, la decadència física

nia. Gorbatxov té el son lleuger, el dels vells, el que provoquen els fàrmacs, que no sap d’horaris i del qual l’exdirigent soviètic, en determinat moment del documental, desperta, amb un gran domini de l’escena, quan sent el so d’un rellotge de paret, un cucut.

Penombra, un gat, estances buides, cortines que sembla que reclamen sense èxit la presència del sol, retrats de la dona no oblidada, quatre agents de seguretat, una majordoma i una taula per a vint o trenta comensals, que encara posa més de manifest la solitud en què viu ara el vell polític. Al documental, Gorbatxov, lentament, molt lentament, menja o, més ben dit, pica. Perquè sembla un pardal. Pica olives, que potser són cogombrets i altres adobats. Pica, diu que no té gana, però la copa de vodka no li tremola a la mà, que mostra uns dits gruixuts, com de camperol antic. Gorbatxov pica i entona una cançó tradicional que explica que sota una arbreda serpenteja un riu brillant com el vidre, un riu que travessa una vall verda amb aigües que no saben on van. “La primavera tornarà, però la nostra joventut, no”.

Al documental de Manski també és temps de Nadal. Així ho confirma un avet adornat i un televisor a la pantalla d’on apareix Vladímir Putin pronunciant el discurs d’Any Nou. Gorbatxov intenta ajustar-se l’audiòfon dret, però li cau a terra. Quina escena. Quin documental.