La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El llibre és l’únic sector cultural en què Europa guanya els EUA”
Daniel Fernández Nou president dels editors espanyols
Quan el virus hagi marxat, Daniel Fernández, segurament, encara hi serà. Aquest 2021 que se’ns acaba l’editor d’Edhasa ha complert 60 anys al món i 25 al capdavant de l’editorial, que al seu torn en va fer 75 el dia 24. A partir de l’1 de gener, a més a més, Fernández serà president de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya, un nou-vell càrrec, perquè ja el va ocupar entre els anys 2015 i 2018. El 2019 va ser succeït per Miguel Barrero, a qui va substituir en funcions Patrici Tixis a començaments del 2021.
Per què reincideix?
Deu ser una barreja d’ego i inconsciència.
També és president de Cedro, l’associació gestora dels drets d’autor.
Fins al juny del 2023. El mandat de la Federació de Gremis d’Editors és per a tres anys. També ocuparé més endavant la presidència de les Cambres del Llibre espanyoles.
Quins temps de canvi vivim al sector?
L’evolució nord-americana i l’europea són ben diferents. És veritat que ara Joe Biden també ha dit que les grans tecnològiques han de pagar impostos als llocs on actuen i obtenen beneficis. El model europeu de drets d’autor neix amb la Revolució Francesa, que el 1793 llança una solemne declaració de drets del geni que admet els drets del creador sobre la seva obra però ho circumscriu a un nombre determinat d’anys després de la mort de l’artista. Encara vivim aquí, en aquest marc: per això la propietat intel·lectual no és com una plaça de pàrquing, que sempre s’hereta, sinó que caduca. Sota aquesta idea i la posterior declaració de Berna, hem construït la indústria cultural més important del món, la del llibre, l’única que continua estant dominada pels europeus, ja que el cinema i la música són dels EUA de manera clara.
Quin és l’estat dels editors?
Abans els bancs ens posaven la catifa vermella, se’ns considerava un negoci molt solvent, limitat però seriós. Amb internet vam passar a ser uns pàries. Ara el pèndol s’ha mogut, i hi torna a haver moviments de la banca d’inversió a favor nostre, perquè som el sector cultural que ha sobreviscut més bé al tsunami d’internet i del coronavirus.
Quins objectius té?
Tirar endavant el pacte nacional de Foment de la Lectura. La federació demana que el 2050 l’índex de lectura espanyol se situï en la mitjana europea. Les societats més lectores són les que més progressen en termes materials, i són les més estables socialment i, fins i tot, políticament. Un terç dels espanyols no trepitgen mai una llibreria ni compren un llibre. I una part molt significativa només compren llibre de text o professional, però la lectura no forma part del seu creixement personal no reglat.
Vostè és president dels editors grans i dels petits...
I fins i tot dels mitjans.
Aleshores, si Amazon munta una editorial a Espanya, vostè en seria el president també?
Bé, caldria veure abans si Amazon voldria entrar en un gremi d’editors, i en quin. Entraria al de Catalunya? Al de Madrid? Amb quines conseqüències i de quina manera? Pagaria impostos en aquesta comunitat? Nosaltres volem que tothom respecti les regles del joc.
El noto recelós.
És que sembla que les grans tecnològiques siguin esperits purs i no facin negocis, que treballin pel bé de la humanitat desinteressadament, com quan Google es va posar a digitalitzar tots els llibres del món sense preguntar als propietaris i autors. Després va dir que si algun editor creia que tenia drets sobre algun dels textos, els avisés per veure si arribaven a un acord. Sap què va fer el meu amic l’editor Richard Charkin, que va ser president mundial dels editors?
No.
En una fira del llibre, la Book Expo de Nova York, se’n va anar amb un col·lega de Bloomsbury a l’estand de Google, va tallar amb unes tenalles el cable de seguretat de l’ordinador i se’l va emportar a casa. Hi va deixar una nota que deia: “Ens hem emportat l’ordinador perquè el necessitem per treballar pel bé de la cultura; si algú creu que té algun dret sobre aquesta màquina, que ens truqui i ho negociarem”. És exactament el que havien fet ells!
Per on poden créixer les editorials?
El castellà és el nostre petroli, imagini’s què farien els francesos si tinguessin això. Continua brollant, però no ho aprofitem prou, no hi ha cap política clara. La RAE ha aconseguit una unitat de la llengua que no tenen altres idiomes com el portuguès. I hi ha una altra cosa molt important: el mercat del llibre en espanyol als EUA, que era molt residual, comença a ser considerable. No ens n’adonem, però ja no es pot ser candidat a president dels EUA sense parlar-lo, encara que sigui matusserament.
Més reptes que es posa...
Hem de crear un Repertori Hispànic del Llibre, com el Dilve a Espanya però de tota l’àrea hispanoparlant. M’agradaria que al llarg de la meva presidència poguéssim impulsar un acord entre tots els països i crear aquest sistema panhispànic unificat. Com un ISBN global amb metadades, per entendre’ns.
La pandèmia li ha anat bé al llibre, es diu. N’està segur?
Ha tornat a posar en relleu l’acte privat i íntim de la lectura, de comunió amb un mateix. També, diguem-ho tot, el valor d’Amazon com un agent cultural de primer ordre. Però sí, hi ha hagut clarament un augment sostingut de la venda de llibres; aquest any acabarem entre un 20% i un 25% de creixement. ●
Gegants “Sembla que les grans tecnològiques siguin esperits purs i no facin negocis”
Desaprofitat “El castellà és el nostre petroli; imagini’s què farien els francesos si el tinguessin”
em sonava gens aquest detall, tot i que era cert que jo no estava instruïda en la matèria ni coneixia bé el personatge. Vaig preguntar al meu voltant, i em vaig adonar que ningú no em sabia dir gaires coses sobre ella, més enllà que era una pedagoga revolucionària, creadora d’un model educatiu que va batejar amb el seu cognom”.
Va ser l’espurna que va fer que Durá busqués més informació sobre Montessori: “Fins al punt d’obsessionar-me. Suposo que són coses de l’ofici”, reconeix entre rialles. “Em vaig adonar que hi havia mil i un aspectes de què es podia parlar sobre ella i que molts, malgrat que no eren cap secret, no eren gaire coneguts i la feien més humana, com, per exemple, que no va poder educar el seu fill en el seu propi mètode. No és paradoxal això?”.
Reflexionant-hi, va arribar a la conclusió que, per norma general, “les biografies tendeixen a explicar les grans glòries i gestes d’algú i obliden altres aspectes que, de fet, són els que l’acostarien a la gent”. Precisament per aquest motiu l’autora “tenia molt clar que, si parlava d’ella, en parlaria des del terreny de la ficció i que la Maria no seria el personatge principal”.
I ho va fer, ja que al llibre Montessori és una més, i el veritable focus està posat en la Clàudia, assistent de l’educadora, i les seves companyes. “Crec que aquest punt de vista era més interessant i, de passada, em permetia homenatjar tots els mestres que moltes vegades queden en un segon pla però que, d’una manera o altra, ens marquen la vida”.
Totes elles, apunta, “van ser les capdavanteres d’una sèrie de canvis socials que no van tenir a veure únicament amb l’ensenyament. Van trencar estereotips en molts sentits. Van viatjar soles, i anaven tirant amb el seu sou irrisori i amb els aliments que els procuraven els pares dels alumnes. Això sí que era vocació. Tot aquell esforç els va valer per guanyar-se un estatus per elles mateixes i no pels seus marits. Van conquerir els seus drets i els de moltes altres dones gràcies als guixos i les pissarres”. ●
Durá acosta la vida de la pedagoga i de les mestres que van marcar tota una generació