La Vanguardia (Català-1ª edició)
Miró, Pla, anècdotes d’un ninotaire oblidat
‘La Vanguardia’ accedeix al llegat inèdit del dibuixant i escriptor Pere Prat i Ubach, humorista dels anys trenta
AParís, una colla de catalans, sabent la fal·lera que tenia Joan Miró pels fenòmens espiritistes, li van organitzar al taller del pintor Lluís Mercadé unes sessions, basades en la farsa i el trucatge. Amb una llum molt feble, propícia a les trampes de tota mena, s’invocaven els grans homes de temps passats, fins i tot Leonardo da Vinci, als quals feien dir coses tan sensacionals que només una candidesa com la de Miró podia acceptar. Com que li resultaven tan interessants, insistia a repetir-les. Els amics, però, se’n van cansar. Un vespre, amb els pintors Marian Espinal i Enric Cristòfor Ricart presents, s’invocà Napoleó, i després d’un reguitzell de preguntes, un xicot va dir que no es refiava que no fos una altra ànima que el suplantés. Va demanar que, de forma clara, evidenciés la seva presència. Tot d’una va sonar un espetec, seguit d’un crit tant de sorpresa com de dolor. Es va encendre el llum. Miró tenia una mà a la galta. Havia rebut una solemne bufetada. A partir d’aquest fet el pintor va espaiar les seves visites al taller i no va demanar de fer més experiments d’ultratomba”.
El còmic episodi s’explica a
Anecdotari de segona mà. Vivències del dibuixant Pere Prat i Ubach (1892-1969). El volum inèdit a què ha tingut accés La Van
guardia el va confeccionar la seva filla Clara Prat Turu i aplega una norantena d’historietes d’artistes com Anglada Camarsa, Ferran Canyameres, Josep Carner, Ramon Casas, Apel·les Fenosa, Enric Granados, Manuel Hugué, Isidre Nonell, Eugeni d’Ors, Pablo Picasso, Santiago Rusiñol, Carles Riba o Francesc Pujols. I també de dibuixants, periodistes i editors com Just Cabot, Lluís Capdevila, Eduard Coca Vallmajor KOK, Feliu Elies Apa i el seu germà Lluís Anem, Emili Grau Sala, Jaume Passarell, Valentí Castanys, Ricard Opisso o Antoni López, que contribueixen a perfilar millor els seus caràcters i a fer-se una idea de com eren les redaccions de les principals publicacions humorístiques dels anys vint i trenta del segle passat com L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Cu-Cut!, Papitu, El Sr. Daixonses i la Sra. Dallonses, en què va col·laborar l’artista terrassenc.
Pere Prat també va dibuixar a la revista infantil En Patufet, on va fer amistat amb Joan Garcia Junceda, de qui va escriure una biografia que va rebre el premi Aedos l’any 1958. Segons diu a aquest diari el ninotaire Jaume Capdevila KAP, que ha coordinat volums de vinyetes com Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912) o L’Esquella de la Torratxa, 1879-1939. 60 anys d’història catalana, “Prat i Ubach era un gran dibuixant, però va fer la seva carrera a l’ombra de Junceda. Ell i d’altres n’estaven tan enlluernats que això els va impedir trobar el seu propi camí ”.
Prat va escriure acudits, articles d’humor i moltes entrevistes a La Veu de Catalunya, D’Ací i d’Allà o El Matí, entre altres diaris. També va il·lustrar clàssics per a infants com Macbeth o Ivanhoe. “Els seus personatges sembla que visquin a Camprodon. Ell i els seus companys eren autors profundament catalans en uns temps que no van ser propicis per a tot el que fos català”. Acabada la Guerra Civil, Prat va tenir molts problemes per reprendre la seva activitat, però va aconseguir-ho en publicacions com el
Inèdits
Els hereus conserven originals no publicats *’escenes costumistes, caricatures o paisatges
‘Humorisme ur Prat i Ubach s’auto*efinia com un *ibuixant sense connotacions polítiques
Autoretr!t Persona reserva*a que va a la seva, SalvatPapasseit el va qualificar *e “refinat”
TBO, El Once o Atalaya. “La catalanitat gràfica va fer que durant el franquisme la seva obra no tingués gaire rellevància o demanda”, afegeix KAP.
A l’Anecdotari, Prat conta que un any, amb motiu de l’apertura de les Corts, Josep Pla es va enfilar al sòcol d’un dels lleons del Congrés per no perdre’s l’entrada d’Alejandro Lerroux. Mentre el diputat avançava enmig d’una munió de fidels que el saludaven, victorejaven, li feien recomanacions i li recordaven promeses, el líder republicà el va veure al costat de la fera i li va cridar amb ironia: “Y tu, ¿qué quieres?”. “¿Yo? —va respondre de seguida el periodista— ¡Un gobierno civil!”.
El dibuixant també explica que el pintor Ramon Casas, després d’adquirir i condicionar el monestir de Sant Benet de Bages va inaugurar-lo amb un sopar amb amics íntims. Ja de nit, als convidats, vestits de frares, els caps entaforats en les caputxes i portant ciris encesos, van fer en filera el recorregut del claustre mentre entonaven responsos de camí al refectori enllumenat amb brandons. Amb la indumentària monacal, van sopar opíparament. Envoltaven Casas, que feia de pare abat; Santiago Rusiñol; Manuel Utrillo; Enric Borràs, i altres companys.
D’Antoni Gaudí, Prat explica que alguns diumenges que anava a l’església de Betlem a la Rambla, s’empolainava i es posava un mocador a la butxaca de l’americana amb les puntes per fora. Un cop, tornant de missa es va adonar que li havia desaparegut. Accident casual? Dies després va trobar-se igual. Accident... o furt? Un diumenge se’l va clavar amb un imperdible i aleshores va descobrir el vailet desvergonyit que li prenia el mocador, que es va quedar amb un pam de nas quan aquest no va sortir del fons del butxacó.
L’any 1990 Clara Prat, propietària de la llibreria Claris, va donar una part del fons artístic i documental –al voltant de 160 dibuixos, gravats, pintures, cartells– del seu pare al Museu de Terrassa, que quatre anys després li va dedicar una exposició. Núria Fornas Prat, neta del ninotaire, diu a La Vanguardia que el seu avi “era molt reservat i en molts llibres sobre el dibuix i l’humor a penes apareix esmentat”. El terrassenc anava a la seva. “Com que no sóc dibuixant polític entraria a formar part d’aquells que fan el que l’Apa en diu ‘humorisme pur’. Em caldria
Prat i Ubach va conservar una norantena d’històries curioses d’artistes i literats coetanis
treballar en una revista que no tingués altra tendència que el pur humorisme. És a dir, fer una mena d’humorisme poètic”, deia.
Els seus hereus conserven quaranta dibuixos que inclouen escenes costumistes, caricatures, retrats, paisatges, així com una important col·lecció de felicitacions de Nadal d’Emili Grau Sala, Marí Benejam, Antoni Roca Maristany o Josep Llorens Artigas, entre d’altres, il·lustrades per ells. El fons inèdit el completen les novel·les Els darrers arcadians, sobre la història d’un teatre de barri, i La garsa eixalada, un text d’aires autobiogràfics i unes memòries des de la infantesa fins a la seva estada a París als anys vint.
Joan Salvat Papasseit, director d’Un enemic del poble, en què va col·laborar, el trobava “refinat”. L’any 1919 Eugeni d’Ors va fer per a Las Noticias una ressenya de l’Exposició anual d’Art de Primavera de l’Ajuntament de Barcelona. “No hay derecho a dejar confundirlas en el montón oscuro”, va lamentar dels dos dibuixos situats en un racó que hi havia presentat Prat i Ubach.
Núria Fornas fa seva la reivindicació de Xènius. “La família voldria que el material que tenim, el que vam llegar i altres fons de dibuixants com ell comptessin amb un espai permanent d’exposició o, com a mínim, servís per fer-los retrospectiva d’una generació que s’ha oblidat”. “Els dibuixants d’humor són molt coneguts mentre publiquen, però també són oblidats molt ràpidament”, rebla KAP. ●
) * "# + /
*** ***