Un comunista al Madrid El coronel Antonio Ortega va presidir el club de Chamartín, confiscat durant la guerra

La versió oficial del Reial Madrid indica que no va tenir president entre el 1936 i el 1939. No consten ni el comitè de la Federació Obrera amb Juan José Vallejo al capdavant, que es va apoderar del club el 4 d’agost del 1936, i encara menys el coronel de l’exèrcit republicà Antonio Ortega, que va agafar el relleu en data indeterminada entre el 1937 i el 1938.

Antonio Ortega Gutiérrez va néixer a Rabé de las Calzadas, a una vintena de quilòmetres de Burgos, el 1888. Era un militar reenganxat, sergent de carrabiners, quan el 1936 va tenir un paper destacat en el control d’Irun per a la República. Va ser nomenat governador civil de Gipuzkoa i va començar el seu ascens meteòric per mèrits de guerra. Al setembre va passar a Madrid, on va participar i es va fer popular en la defensa de la Ciutat Universitària. El maig del 1937 el govern de Juan Negrín el va nomenar director general de Seguretat. Va ser llavors quan es va unir al Partit Comunista i, segons les investigacions de l’historiador Hugh Thomas, va ser el responsable de la detenció d’Andreu Nin, el líder del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) i el seu posterior lliurament al cap de la policia soviètica a Espanya, Aleksandr Orlov.

En l’edició del 15 de novembre del 1938 la revista Blanco y Negro va publicar una entrevista amb el ja coronel Ortega, president del Madrid CF (allò de Reial havia desaparegut el 1931). Explicava la importància de la pràctica esportiva entre els soldats, sobretot “l’atletisme, com a aplicació directa, i el futbol, com a complement de competició”. Mostrava la seva ideologia avançant sobre la transformació del futbol al final de la contesa bèl·lica:

“Serà inevitable, no s’assemblarà gens al que es practicava abans del 18 de juliol. No es comerciarà amb les fitxes ni amb els asos i la joventut”. Finalitzava considerant, com farien els seus successors: “El Madrid ha d’aconseguir el millor camp esportiu d’Espanya, l’estadi més important. Madrid ha de tenir tot el que tenen altres ciutats que han estat més frívoles amb relació a la guerra. Hem d’ajudar el gran club sense que ens n’importin d’altres de la mateixa regió”. 1937. Ortega! mà a la butxaca! té a la seva esquerra el general Miaja. Darrere (es neteja les ulleres)! el coronel Vicente Rojo

Segons va explicar l’investigador de la història del club blanc Bernardo Salazar, Ortega anava freqüentment a la llotja de Chamartín i les seves filles van arribar a fer el servei d’honor en diversos partits. Durant la seva presidència es va organitzar el trofeu Ejército del Centro, en què per expressa indicació seva no hi havia copa per al vencedor.

Quan es va acabar la guerra, el coronel Ortega va ser empresonat a Alacant i, després d’un ràpid consell de guerra, va ser executat mitjançant garrot el 15 de juny del 1939. Les seves filles van fer gestions per salvar-li la vida, sense èxit. En concret, com relata el periodista Juan Carlos Pasamontes al seu llibre Todos los jefes de la Casa Blanca, van intentar que intercedís el comte de Romanones, a qui Ortega havia salvat la vida el 1936 amagant-lo en un despatx del Govern Civil. Ni tan sols les va rebre personalment. “El comte va deixar el tràmit als seus secretaris, que, en lloc de paraules d’ànims o excuses humanitàries, es van limitar a fer-los proposicions deshonestes amb l’única intenció d’aprofitar-se’n”, explica Pasamontes.

Acabada la Guerra Civil, el Madrid va recuperar la reialesa. El seu primer president sota el franquisme va ser el general Adolfo Meléndez, que ja havia dirigit el club del 1908 al 1916, després dels mandats dels germans catalans Joan i Carles Padrós Rubió. Com a mesura de més urgència, Meléndez va haver d’emprendre la rehabilitació del terreny de Chamartín, que s’havia acabat convertint en dipòsit de material de guerra i estava en un estat deplorable. Entre les primeres decisions de compliment obligatori davant les noves autoritats, el Madrid, com tots els clubs, va haver de concretar la relació de socis “caiguts per Déu i per la Pàtria durant la invasió roja”. Al costat de dos directius i un exjugador, Monchín Triana, destacava el nom de José Antonio Primo de Rivera. ●

Com a director general de Seguretat, va ser qui va lliurar Andreu Nin a la policia soviètica