La Vanguardia (Català-1ª edició)
Doble repte per a Macron
El líder francès afronta alhora la reelecció i la presidència de la UE
L’agenda d’Emmanuel Macron, un líder polític ja per si mateix hiperactiu, està especialment carregada en aquest primer semestre del 2022. Se li sumen dos reptes, dues missions delicades. Ha de simultaniejar la campanya per aconseguir la reelecció en els comicis d’abril i exercir la presidència rotatòria de la Unió Europea.
No és la primera vegada que uns comicis a l’Elisi s’encavalquen amb la presidència francesa de la UE. Va passar el 1995, però en condicions molt diferents. El cap d’Estat era llavors el socialista François Mitterrand, en la recta final dels seus 14 anys en el poder i amb la salut molt deteriorada. El va succeir el conservador Jacques Chirac, que va assumir també el timó europeu el temps restant del semestre.
Per a Macron, el doble desafiament suposa una oportunitat i un risc. En realitat, és una coincidència de calendari molt coherent amb la seva trajectòria. El maig del 2017 va ser elegit president amb una actitud i un programa molt europeistes en contraposició al to nacionalista i identitari del seu rival de l’extrema dreta, Marine Le Pen. El setembre del 2017 Macron va ampliar la seva visió per al continent en el seu cèlebre discurs a la Universitat de la Sorbona.
Cinc anys després, no està tan clar que l’etiqueta europeista li reporti avantatges. L’estat d’ànim dels francesos ha evolucionat cap a més escepticisme. Una recent enquesta publicada per Le Journal du Dimanche va constatar que un 40% dels votants desitjaria més sobirania per als estats i menys integració comunitària. Els que voldrien el contrari arriben al 29%. Aquí França divergeix dels altres dos països més poblats de la UE. A Itàlia, un 50% és favorable a cedir més poders a Brussel·les. A Alemanya en són un 43%, davant el 38% de partidaris de recuperar competències a nivell nacional.
És segur que els adversaris del president francès l’acusaran d’instrumentalitzar la seva posició de lideratge conjuntural a la UE. A Macron, però, el semestre europeu li permetrà una visibilitat contínua. Serà l’amfitrió de diverses cimeres, començant per la que se celebrarà a Brest (Bretanya) sobre el futur dels oceans. Hi haurà altres conferències al màxim nivell, una amb la Unió Africana, una altra sobre el nou model de creixement i inversió europeu, així com una cimera amb els països dels Balcans occidentals.
En aquests sis mesos, sota co
ordinació i impuls francesos, la UE ha de definir la seva “brúixola estratègica”, una mena de llibre blanc sobre seguretat i defensa. Es tracta d’un afer molt sensible per a França que, després del Brexit, és l’únic entre els Vint-i-set que té l’arma nuclear i és membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU. Escaldat per la seva recent marginació del pacte de defensa al Pacífic (Aukus) entre Austràlia, la Gran Bretanya i els Estats Units, París és el primer interessat que Europa tingui d’una vegada per sempre una defensa comuna robusta, amb projecció global i creïble.
Una altra iniciativa fonamental els propers mesos és la reforma de les regles pressupostàries a la UE. L’experiència de la pandèmia ha convençut encara més alguns líders europeus, amb Macron al capdavant, que els criteris establerts a Maastricht s’han de flexibilitzar per respondre millor a les necessitats de rellançament econòmic. Fa pocs dies, el president francès i el primer ministre italià, Mario Draghi, van firmar una tribuna conjunta al Financial Times en la qual van advocar per una reforma d’unes normes de dèficit i deute que van qualificar de “massa fosques i massa complexes”.
El debat sobre el control de la immigració anirà a cavall de la campanya presidencial i el semestre europeu. Un dels objectius més ambiciosos de Macron és reformar el sistema de Schengen i enfortir les fronteres. Aquest activisme li hauria de servir d’escut davant els candidats d’extrema dreta, si bé no evitarà que el president sigui acusat de massa lax i de reaccionar tard.
L’europeisme de Macron podria ser un actiu per atreure votants moderats si la segona volta fora de nou un duel entre el president i Marine Le Pen. Més encara si l’adversari fos l’ultra Éric Zemmour, que encarna avui un nacionalisme identitari més extrem. Si la segona volta es dirimeix entre Macron i la conservadora Valérie Pécresse –la candidata d’Els Republicans (LR)–, la política europea serà un factor menys polaritzador i, probablement, menys favorable per al titular de l’Elisi.
Si bé Macron no ha confirmat de manera oficial que es presentarà a la reelecció, és un secret de domini públic que ho farà. Ell mateix hi ha donat pistes inequívoques. El seu lideratge a França i a la UE van de bracet. Després de la marxa d’Angela Merkel, el president francès sap que el seu protagonisme resulta natural i inevitable. El nou canceller alemany està condicionat per la complexa coalició que dirigeix. Macron, amb els amplis poders que li confereix la Constitució de la V República Francesa, té les mans més lliures. Però tot depèn del fet que els francesos li renovin la confiança, i no hi ha cap garantia que ho facin. ●
Control de fronteres, defensa comuna i reforma de les regles financeres són prioritats per a la UE