La Vanguardia (Català-1ª edició)
La bola del deute estudiantil emergeix com a oportunitat i perill per a Biden
Un de cada sis nord-americans viu entrampat amb crèdits que sumen 1,7 bilions
Més de 43 milions de nord-americans tenen un motiu per celebrar l’Any Nou que no afecta la resta del món i amb el qual ni ells mateixos no comptaven fins fa una setmana. Per decisió del seu president, la moratòria en el pagament del deute creditici que aquests ciutadans van contreure per pagar-se la universitat –una moratòria decretada el març del 2020 arran de la pandèmia– es prolongarà fins al maig en lloc d’expirar el 31 de gener com estava previst. És el millor regal de Santa Claus, o més aviat de Sant Joe Biden, que aquests deutors podien esperar.
Encara que a la resta del planeta la notícia de l’extensió de la pròrroga passés desapercebuda, a la primera potència mundial la mesura ha revifat el debat d’un dels grans problemes nacionals. Un de cada sis nord-americans adults viu entrampat amb un préstec estudiantil federal que gran part d’ells tenen dificultats per pagar.
De fet, i tal com a mitjans de novembre va informar el Centre de Crisi de Deute Estudiantil, un 89% dels prestataris d’un crèdit universitari federal es declaraven financerament incapaços de reprendre els pagaments que li van ser suspesos fa més d’any i mig. I el 30% es trobaven en situació de mora o impagament abans de la suspensió per pandèmia. Cal tenir en compte que la mitjana dels deutes és de més de 30.000 dòlars per càpita.
El creixement de l’enorme bola del deute estudiantil, que encara tendeix a incrementar-se, resulta d’una suma de factors: la cultura de la responsabilitat individual que va forjar el sistema per si mateix; la ràpida proliferació de les universitats privades; la progressiva retallada dels subsidis públics a l’ensenyament des de l’era Reagan; l’augment en la importància dels títols, que avui necessiten la majoria dels empleats amb una certa qualificació; les crisis econòmiques dels últims anys, inclosos la derivada de la pandèmia, i el sovint exagerat encariment de les matrícules, que entre els anys 2000 i el 2010 van pujar un 329% a les institucions universitàries amb finalitats de lucre, segons el Centre Nacional d’Estadístiques de l’Educació.
“L’universitari nord-americà aposta en si mateix, i ho fa mitjançant un crèdit que li ofereix l’oportunitat d’estudiar el que vol i on vol durant quatre anys. Però aquesta aposta se sustenta en un contracte social que ara s’ha rescindit”, afirma el titular de la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown (Washington), Juan Luis Manfredi. L’esmentat contracte social pressuposava que l’estudiant endeutat podria pagar-se el préstec “en uns cinc a deu anys”, gràcies a la feina de qualitat i ben pagada que segur obtindria gràcies al seu títol. “Avui aquestes feines escassegen i sovint són de baixa qualitat i estan mal pagades”, afegeix Manfredi.
La bola de l’endeutament estudiantil castiga més els febles. Els universitaris tot just diplomats són els que més han pagat i els que menys guanyen, si és que troben feina. Els negres deuen una mitjana de 25.000 dòlars més que els
El problema s’acarnissa amb els febles, que deuen més i guanyen menys: els més joves, els negres i les dones
blancs. I les dones acumulen dos terços de tot el deute malgrat ocupar el 56% de les places universitàries.
Biden va prometre en campanya cancel·lar fins a 10.000 dòlars de deute per prestatari federal. Un sector dels demòcrates li demana que apugi el límit fins als 50.000, i hi ha un ampli moviment a favor de la cancel·lació total del dèbit. El president dels EUA addueix que necessita el Congrés per adoptar qualsevol d’aquestes mesures, la qual cosa molts discuteixen.
En tot cas, el perdó total o substancial del que els universitaris deuen al país representa per a Biden l’oportunitat de recuperar incomptables suports, potser traduïbles en milions de vots, especialment i precisament entre els joves i els afroamericans: tota una ocasió per compensar en gran part les moltes amargors que li ha deixat el primer any de mandat. Però no és senzill.
El deute suma 1,7 bilions de dòlars: el 8,5% del PIB nacional (uns 20 bilions). I molts republicans objecten que el perdó als deutors seria injust per als que sí que han pagat. Difícil dilema per a Biden. ●