La Vanguardia (Català-1ª edició)
El món vist des d’un trineu
Les peripècies de Santa Claus i els seus rens per repartir pel món els regals enmig de la pandèmia
Visc en un poble d’una mica menys de tres mil habitants. Potser anomenar-lo poble és una mica exagerat, més aviat un centre comercial a l’aire lliure, d’aquests típics dels Estats Units, al costat de la carretera que porta de Fairbanks a Anchorage, amb espai de sobres perquè hi aparquin els cotxes, una gran oficina de correus, restaurants de menjar ràpid per a camioners, una benzinera i alguna botiga. És com si fos Nadal tot l’any, amb tires de caramels penjades dels fanals, però gens de l’altre món, si ho sabré jo que soc molt viatjat.
A l’hivern tot està cobert de neu i fa un fred que pela, de vegades cauen les temperatures fins a cinquanta graus sota zero. Les aurores boreals són freqüents i espectaculars, els japonesos venen a veure-les. La principal atracció és casa meva, que té les parets decorades amb cartes de nens a Santa Claus i visiten turistes de tot el món. Em dic com un gran galant del cinema mut, un dirigent de l’Alemanya nazi i un dels millors ballarins de la història. I tinc l’honor de ser el protagonista de cançons de Dean Martin i Chuck Berry. Endevinen qui soc? Soc Rudolph, o Rodolf, com vulguin, el més jove dels rens de Santa Claus (nosaltres l’anomenem simplement Santa). El meu nas vermell com un tomàquet va ser motiu de tota mena de burles entre els meus congèneres –vostès en dirien bullying– fins que es van adonar que era molt útil per il·luminar el camí del trineu enmig de les tancades nits hivernals, i això m’ha fet enormement popular. Bé, ja ho sabran per les pel·lícules de Disney i per la cançó: Estirant el trineu va ser Rodolf sensació i des d’aquell moment tota burla es va acabar... I els explicaré les peripècies del viatge d’aquest any, enmig de la pandèmia, per repartir regals a nens i grans la Nit de Nadal. Una gran odissea, diria, com les de Schakelton, Amundsen, Livingstone, Scott, Burton i els grans exploradors.
64 graus latitud nord, 147 longitud oest
Les coses es van complicar ja abans de partir. El viatge ha de ser perfectament organitzat per poder lliurar els paquets en el transcurs d’una nit, des que la gent se’n va a dormir fins que es desperta, en tants llocs diferents del planeta alhora. No els explicaré els secrets, que per descomptat n’hi ha. Però en qualsevol cas és essencial que hi hagi una capa sòlida de gel a
Alaska, Sibèria, Rússia, el Canadà i Lapònia, per poder travessar el mar, els rius i els llacs sense perill que s’obri un forat i allà s’acabin Santa Claus, Rodolf i tota la colla, fins a arribar a les regions més meridionals, on canviem els esquís del trineu per rodes. Aquest Nadal, amb el rotllo de l’escalfament de l’atmosfera, no hem tingut el fred habitual per aquí dalt, i en alguns llocs la capa de gel estava molt esquerdada. Les farmacèutiques es van fer les romanceres a l’hora d’enviar les vacunes que molts havien demanat als països pobres com a regal, i a Santa li va costar Déu i ajuda aconseguir-les. A sobre, vam haver de fer-nos una PCR i tramitar els passaports covid. I encara que tots vam donar negatiu, tres dels rens havien estat en contacte amb un infectat, i van haver d’aïllar-se deu dies. Així que entre unes coses i d’altres, la sortida es va endarrerir unes quantes hores enmig dels nervis (vam arribar a pensar que aquest any no hi hauria presents i els nens s’emportarien un gran desengany), fins i tot que l’app del temps ens va oferir finalment una petita finestra per emprendre l’aventura.
49 graus latitud nord, 97 graus latitud oest
Desplaçar tanta càrrega amb només sis cérvols és complicat, però l’hi posem ganes i al principi avancem a bon ritme amb el meu nas vermell il·luminant la nit sense lluna, estrelles fugaces al cel i els avets nevats com a espantaocells al mig de les ombres. Els rens formem part del menú degustació dels óssos polars (vam trobar-ne molts a la recerca de menjar en territoris on no solien arribar), però les banyes són un element dissuasiu i formàvem un grup massa compacte perquè s’atrevissin a anar contra nosaltres, per molta gana que tinguessin. De sobte, enmig de la solitud més esgarrifosa, ens van fer llums amb una llanterna i vam haver de parar. Control aleatori de salut, alcoholèmia i tabaquisme, l’última gràcia. Portàvem les PCR i per sort només havíem begut aigua, perquè si no ens hauria caigut el pèl. Però a Santa li van agafar un paquet de cigarrets que portava amagat (se’n fuma un de tant en tant, però es veu que aquí està prohibit fins i tot al trineu), va donar a la bàscula uns quilos de més, i tenia la tensió bastant alta (els nervis del viatge o els excessos de les festes, ves a saber). Dos rens van superar el límit permès de colesterol, així que mitja dotzena de multes a l’acte que va caldre pagar in situ, amb la targeta de crèdit. “És pel seu propi bé i pel bé de tots –ens va
sermonejar l’agent–. El sistema sanitari no dona l’abast, necessita una reforma radical, farien falta més mèdics, més infermeres, més llits de cures intensives, però això requeriria apujar els impostos i els polítics no volen. Els qui no es cuiden com cal corren més risc de necessitar atenció mèdica i acabar a l’hospital, així que és lògic que siguin castigats pels seus excessos”.
40 graus longitud nord, 74 graus latitud est
De molt mal humor per les multes (mil euros la broma) i havent perdut un temps preciós, vam arribar per fi a la Gran Ciutat. De seguida ens vam adonar de com havien canviat les coses en un any, i que els rumors que havíem sentit eren certs. Esglésies abandonades perquè ja totes les misses són virtuals, estadis mig enderrocats perquè els esports es juguen a porta tancada, cues de diverses illes en plena nit per fer-se les proves d’antígens, solars buits on abans hi havia grans magatzems que eren l’empori del consum i de la moda perquè tothom compra per internet... Santa es va acostar a un grup de rodamons que dormien a la intempèrie i els va repartir uns calçotets i unes corbates de sobres que portem per a aquestes eventualitats. Eren mestres a l’atur perquè el govern ha tancat les escoles i totes les classes són per Zoom, pilots que s’han quedat sense feina perquè les aerolínies han fet fallida, comissaris de museus que han desaparegut, agents de viatges, cambrers, xefs de restaurants que han sigut tancats per garantir la distància social... “El preu de l’electricitat s’ha triplicat i molts no podem pagar-la. Estem vivint una revolució econòmica i social –va explicar-ne un–. Feines que eren formidables ara no serveixen de res. En canvi, ha sorgit una nova elit que s’ha fet d’or venent mascaretes, tests i sistemes de rastreig, gairebé tots donants dels partits que manen, amics i familiars dels dirigents. És la nova corrupció”.
Pels carrers plens a rebentar d’escombraries hi havia pancartes d’una manifestació del dia anterior protestant contra les restriccions a l’avortament, la violència policial i la necessitat de presentar el DNI per poder votar. En molts domicilis hi deia: “Santa Claus, deixa els regals a la porta, estem confinats”. Vam baixar per una xemeneia per lliurar una bicicleta i un patinet, i no havíem tingut ni temps de prendre la llet amb conyac que els llogaters del pis amablement ens havien deixat, quan van començar a sonar les alarmes. “Identifiqui’s amb el seu codi QR”. El país acabava d’aprovar en referèndum, per aclaparadora majoria, la instal·lació de càmeres de vigilància de l’Estat a totes les habitacions per assegurar-se que es compleixen les regles també dins de casa (prohibit fumar, mascareta obligatòria fins i tot per dormir i anar al bany, i qui no estigui al corrent en el pagament dels impostos o tingui multes de trànsit pendents no pot sortir al carrer).
52 graus longitud nord, 5 graus latitud oest
Després de tan depriment experiència vam arribar a la dictadura del doctor Van Bronckhorst, però a la frontera no hi havia ningú. Un paper a la garita explicava que estava en vigor un toc de queda les vint-iquatre hores, els funcionaris de duanes treballaven ara per Zoom i donava un número de telèfon. “Tingui tots els documents preparats, és vostè el número 18.334 de la llista, l’atendrem així que puguem”. Impossible esperar. A risc que ens detinguessin, Santa va aixecar la barrera i vam passar. Un parell de quilòmetres més enllà, després de la desviació per al “Centre d’Internament i Rehabilitació de No Vacunats del Sector Nord-oest”, un seguit de cartells il·luminats amb llums de neó ens van deixar ben clar on érem: “No a l’Estat nació”, “Sí a l’Estat Covid”, “Deixa’ns prestada la teva llibertat”, “És pel teu propi bé”, “Ni amics ni família, qui et cuida és l’Estat”. No vam trigar a comprovar que la terrible reputació del lloc estava ben merescuda.
L’exassessor científic del Govern per a la pandèmia s’havia tornat tan popular fent conferències de premsa que es va presentar a les eleccions finançat per les farmacèutiques, les va guanyar, va suprimir la Constitució i es va designar a si mateix líder vitalici. Una patrulla sortida de darrere d’unes bardisses ens va obligar a posarnos les mascaretes, malgrat que jo estic exempt com a asmàtic. “Ni Santa Claus ni hòsties, aquest paper servirà allà d’on venen, però aquí no”, va proclamar un dels agents amb males maneres. El que és pitjor, ens van confiscar totes les vacunes que portàvem de regal. I jo, amb el meu nas vermell tapat per força, no només m’ofegava sinó que ja no podia il·luminar el camí, així que vam haver de començar a anar molt més a poc a poc fins a passar la següent frontera i trobar-nos amb una altra filera de cartells: “La llibertat són uns mojitos”, “Menys Estat, més Tu”, “L’Estat és l’enemic del poble”. Circulaven rumors que els dos veïns, l’imperi de l’individualisme i el del col·lectivisme, estaven a punt d’entrar en guerra.
31 graus longitud nord, 34 graus latitud est
Els controls duaners per culpa del Brexit (quanta paperassa!) i les estàtues enderrocades de personatges vinculats al colonialisme i l’esclavitud, que amb freqüència havíem de retirar del camí, ens havien fet demorat més del previst, però a aquestes altures ja havíem fet entrega de la majoria de regals, ens havien robat les vacunes i als trineus hi quedava ben poca cosa, així que avançàvem a bon ritme. De tant en tant llançaven alguna bomba des de l’altre costat del Mur, feia olor de dolor i de pólvora, i se sentien crits desconsolats. Ens vam creuar amb els Reis d’Orient, que començaven el seu viatge, en la direcció contrària a la nostra. Ens va sorprendre que només fossin dos, i el tercer camell fos buit. “A Baltasar no li han donat encara els passaports covid per a diversos països, imagina’t per què. Esperem que es pugui unir a la caravana més endavant”, li va explicar Melcior a Santa.
La nostra última destinació era una casa semienderrocada, a la qual li faltava una paret. Vam deixar el paquet als peus del llit d’un nen de vuit o nou anys, sense una cama. El sol estava començant a sortir amb timidesa per l’est entre núvols baixos que acoloria molt suaument de rosa, i, després d’un viatge tan accidentat, vam decidir esperar que es despertés i l’obrís. Era just el que havia demanat, una pilota de futbol i una samarreta del Barça amb el número deu. Però no de Messi, sinó d’Ansu Fati, perquè la vida continua. Se li va il·luminar la cara amb un gran somriure, va abraçar Santa i em va tocar afectuosament el nas. Un any més, missió complerta. ●
L’inici del viatge es va endarrerir perquè la capa de gel estava esquerdada per l’escalfament global
Tres dels rens van haver d’aïllar-se i no van poder viatjar perquè van estar en contacte amb positius
“La llibertat són uns mojitos”, deia un gran cartell tot just entrar a l’Imperi de l’Individualisme
La burocràcia del Brexit i les estàtues enderrocades de figures colonials van causar força demores
Santa Claus va rebre una multa per tenir una mica de sobrepès i la tensió alta en un control sanitari
Una patrulla sortida de darrere d’unes bardisses va confiscar totes les vacunes per als països pobres