La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les sis tasques que et poden arruïnar la presidència
Els començaments d’any són propensos a elaborar llistes amb bons propòsits o tasques pendents. La política espanyola en té algunes de peremptòries per a aquest 2022 que podrien trastocar qualsevol previsió.
Amb cada canvi d’any proliferen les llistes. És un fenomen que té a veure amb la necessitat de controlar l’ansietat davant l’almanac en blanc. No sabem quines ventures o dissorts l’acabaran omplint... Irene Vallejo escriu que tot manual d’autoajuda aconsella fer llistes. Així, afegeix, “perseveraràs en els propòsits inventariats i la teva vida millorarà”. D’aquí ve l’afició per tota mena de catàlegs, que ens fan creure que exercim un control sobre el nostre entorn que en realitat no tenim. Internet explota aquesta propensió, que serveix d’excusa per al títol d’aquest article, de manera malaltissa. Les llistes, afegeix Vallejo, “també tenen a veure amb l’angoixa, amb la por, amb el dolorós convenciment que tenim els dies comptats”. Però això ja són paraules majors.
El cas és que el començament de l’any es presta a l’índex de bons propòsits. Als governants els agafa el gust pel discurs de Cap d’Any, no tant per retre comptes del que s’ha gestionat, sinó per prometre esperança, aprofitant la nostra predisposició anímica a fer creu i ratlla. Però les llistes de la política no sempre coincideixen amb les del ciutadà. Repassem algunes de les qüestions pendents per al 2022:
Sortir de la pandèmia i recuperar l’economia. Prioritat indiscutible. Alguns lideratges es construeixen sobre els estralls d’una calamitat, però encarar un tercer any baix així no hi ha qui ho resisteixi. Sempre fa la sensació que les mesures arriben tard i malament. Pedro Sánchez és un supervivent nat, però amb el virus ha cantat victòria abans d’hora massa cops. A la Moncloa esperen que s’arribi al pic de la sisena onada la tercera setmana de gener i després tot millori... La recuperació econòmica hauria de marcar el 2022, però tenim la inflació que enfosqueix l’horitzó. La incertesa és la norma.
Final de la treva: comença un cicle electoral. Després de l’última tanda de reformes estatutàries, més comunitats poden convocar eleccions sense coincidir amb les municipals. La de Madrid les va convocar per primera vegada el 4 de maig i va convertir la cita gairebé en unes generals. El 13 de febrer hi haurà eleccions a Castella i Lleó. El PP intentarà convertir l’efecte Ayuso en un efecte Casado guanyant en aquesta comunitat i després a Andalusia, també aquest 2022. A despit del líder popular, l’operació podria conduir a un altre ascens de l’extrema dreta. Pablo Casado podria sortir propulsat o podria quedar en evidència que no és capaç de recuperar el vot de Vox. Després, tots els partits correran cap a les municipals del maig del 2023, una concatenació que encara dificulta més els acords. Del que no s’hagi pactat fins ara, oblideuvos-en.
Catalunya, l’elefant a la sala. Cap govern d’Espanya no pot aspirar a l’estabilitat sense encarrilar –no pas resoldre– aquesta qüestió. Els indults han afluixat la tensió política i social, però l’arrest de Carles Puigdemont a Sardenya va evidenciar la fragilitat de la situació. No hi ha pla per afrontar una eventual tornada de l’expresident, sigui amb l’aval de la judicatura europea o sense. Tampoc per dotar de contingut la taula de diàleg amb ERC. La taula –amb algun canvi en la composició– ja s’ha reunit alguna vegada de manera discreta, però si no es convoca al gener en públic és perquè no s’albira cap acord. Sánchez i Pere Aragonès es donen marge com a mínim fins a les municipals. Es podria allargar més si hi ha algun resultat parcial. En fi, el 2022 la taula hauria de parir algun ratolí.
El desempat independentista. Els convulsos anys viscuts a Catalunya han deixat un mapa polític quarterat. I això sempre té conseqüències en la política espanyola. L’antic eix central, CiU, s’ha convertit en una amalgama heterogènia, Junts per Catalunya, encara en transformació. En el seu si cohabiten convergents fins a la medul·la amb activistes de l’independentisme, conservadors clàssics amb progres de posat, i camarilles diverses. No són pocs els que aspiren al càrrec del cap executiu, Jordi Sànchez, que avança entre equilibris interns, mentre que el líder simbòlic, Puigdemont, hi és sense voler ser-hi. Sí que hi continua havent a Junts la capacitat convergent per transformar-se en una fabulosa màquina electoral a cavall de les institucions, i el seu objectiu aquest 2022 és endrapar el que queda del PDECat, hereu nostàlgic d’un pujolisme sense Pujol. És la peça necessària perquè Junts recuperi el que importa, que és la presidència de la Generalitat.
Els empats immobilitzen. I a Catalunya persisteix un empat entre Junts i ERC. També entre els que donen suport a la independència i els que la rebutgen. I, per sobre de tot, l’independentisme té prou força per condicionar la política espanyola però no pas per repetir un desafiament, com el del 2017, que acabi a favor seu. Per això ERC s’aferra a un diàleg que li proporciona temps, per bé que les bases republicanes sempre han tingut poca paciència. Mentrestant, Esquerra mira de convèncer que haver arribat a la presidència suposa un canvi radical en forma i fons, però el que ampul·losament van denominar “nova Generalitat republicana” es redueix a poca cosa més que la recuperació de la institucionalitat perduda durant el mandat de Quim Torra. Aquest any el Govern continuarà lluitant amb dos problemes: que el president té l’oposició (Junts) a dins, i que l’autoritat política no només és al govern, ja que actors rellevants (Puigdemont, Sànchez, Laura Borràs, Oriol Junqueras o Marta Rovira) són fora.
Cogovernar no és només una paraula rara. Al marge de Catalunya, la pandèmia ha evidenciat la necessitat de reformes en l’arquitectura autonòmica. La “cogovernança” pregonada per Sánchez es tradueix en una matussera combinació d’imposició i desistiment a conveniència. Si la cogovernança només consisteix en més reunions de la conferència de presidents, aquestes trobades encara es desvirtuaran més. I el 2022 s’ha d’afrontar el finançament autonòmic, un dels temes més espinosos i que més mandra fan al president de torn. És un embolic de què ningú no surt content, i si hi està, no ho reconeix.
La tornada del rei. Finalment el 2022 s’haurà de resoldre el futur judicial del rei Joan Carles, la seva eventual tornada, i en quines condicions. Tot un repte per a Sánchez. Cal no oblidar que el votant del PSOE és el més dividit davant la monarquia i que es governa amb els republicans d’Unides Podem. Tràngol delicat.
Les sorpreses que ofereixi el destí alteraran aquesta superficial enumeració. Al final del 2022 veurem què han aconseguit ratllar de la llista, tot i que, per sort, aleshores ningú ja no recordarà els bons propòsits amb què va començar l’any.