Quan es va trencar la pau lingüística?

Els sondejos dels anys vuitanta revelen el rebuig a una educació “només en català” però no al fet que predomini a l’escola

Menys d’un 20% dels catalans donaven suport fa dues dècades a la lliure elecció de la llengua a les escoles

Gairebé un 70% dels votants nacionalistes rebutjaven el 1986 un ensenyament només en llengua catalana

Un 80% dels electors populars pensaven que a Catalunya els funcionaris havien de conèixer el català

Les discrepàncies en la societat catalana ratifiquen que no hi ha una alternativa millor al model d’immersió

Al principi va ser la concòrdia. I la millor prova és l’aprovació, sense cap vot en contra, de la llei de Normalització Lingüística pel Parlament de Catalunya l’abril del 1983. El model d’immersió lingüística, basat en l’ús del català com a llengua vehicular a les aules, va néixer amb un suport inèdit: el de tot l’arc parlamentari. Ara bé, el consens polític sobre aquest model es corresponia amb un suport social idèntic?

Sembla que la resposta depenia del fet que posar-la en pràctica no conduís a un ensenyament monolingüe. Els sondejos del CIS ho deixaven molt clar: entre un 75% i un 80% dels consultats rebutjaven que a les escoles públiques de Catalunya l’ensenyament fos “únicament en català”. I només un 17% (el 1984) i un 23% (el 1986) volien una escola monolingüe.

El més significatiu del cas és que fins i tot entre l’electorat nacionalista era majoritari el rebuig d’una escola “només en català”. Gairebé un 70% dels votants de CiU o d’Esquerra estava en contra de la possibilitat que les classes s’impartissin únicament en llengua catalana. Això sí, el rebuig global d’un model monolingüe a l’escola coexistia amb una acceptació transversal i plena de la preeminència del català com la llengua pròpia del país.

Per exemple, més d’un 77% dels consultats es mostraven d’acord que “per ser funcionari a Catalunya s’ha d’exigir el coneixement de la llengua catalana”, per menys d’un 19% que rebutjaven aquest requisit. I, novament, el més significatiu en aquest cas era l’elevat suport que tenia aquesta exigència entre els electors de tots els partits. És a dir, no només hi estaven a favor gairebé un 90% dels votants de CiU o d’ERC, sinó més d’un 80% dels del Partit Popular i un 75% dels del PSC.

Les coses van començar a canviar la dècada dels noranta. D’una banda, el nacionalisme català no va dubtar a proclamar que calia “anar més lluny” (i aquest era el seu eslògan electoral). D’altra banda, el centredreta espanyol tampoc no va dubtar a explotar el recel que generava a la resta d’Espanya la presència pública del català. Un exemple: fins a un 35% dels espanyols rebutjaven que aquest idioma fos llengua oficial als Jocs Olímpics de Barcelona 1992. I el resultat d’aquesta deriva va ser que uns i d’altres van convertir el combat partidista en una pugna identitària i van arrossegar bona part de la societat catalana (i també de l’espanyola) a aquell conflictiu escenari.

L’últim sondeig del CIS sobre l’ús del català va mostrar, el 1996, el desgast del consens social sobre el model d’immersió a l’escola i el risc de fractura identitària. Tot i això, la divisió de la societat catalana sobre les seves preferències lingüístiques no posava en qüestió la preeminència del català a l’escola. I tampoc no dibuixava cap altra alternativa millor a la immersió.

Per començar, menys d’un 7% apostaven per una docència “bàsicament en castellà”, amb el “català com a assignatura obligatòria”. Fins i tot entre els votants populars només un 17% s’inclinaven per aquesta fórmula. I l’altra alternativa al model vigent: la “lliure elecció” de l’ensenyament “bàsicament en català o en castellà” concitava el suport de menys d’un 20% dels consultats (i ni tan sols d’una majoria dels electors del PP: només un 33%).

Les alternatives majoritàries eren dues. La primera, que l’ensenyament fos “sempre bàsicament en català” i “el castellà una assignatura obligatòria”, que tenia el suport d’un 35% dels ciutadans. Això sí, mentre que un 60% de l’electorat nacionalista donava suport a aquest model semblant al vigent, el suport entre els votants d’esquerres queia per sota d’un 30% (i a un 11% entre els del PP).

La segona alternativa (“algunes assignatures en català i d’altres en castellà”) encara tenia més suport, un 37%, i era la més avalada entre els votants dels partits estatals, amb una taxa semblant entre l’electorat popular i encara més alta entre el socialista (gairebé un 47%). Tot i això, registrava dues pegues. Tenia un suport molt baix entre els votants nacionalistes (un 24% en el cas de CiU) i no aclaria la magnitud que havia de tenir la presència del català a l’escola i, per tant, com afectaria el model d’immersió.

La resposta, més de dues dècades després, l’ofereix un sondeig recollit per aquest diari que ratifica la preeminència de la llengua catalana a les escoles de Catalunya, per bé que en el context de la irrupció d’un tercer idioma: l’anglès. En aquest escenari, les preferències en el repartiment d’hores lectives donen els següents percentatges: 47% per al català, 26% per al castellà i 19% per a l’anglès. I tot i que les proporcions canvien segons el vot de l’entrevistat, no varien d’una manera insalvable: l’elector independentista defensa un 20% de castellà, i el de la dreta estatal, un 30% de català. ●