2022: Escoltarem el silenci?

Vet aquí dues frases pronunciades en contextos ben diferents i de personatges ben contrastats, amb un nexe, el silenci. L’actor Lluís Soler, ficat en la pell del pintor Mark Rothko, exclama en la genial obra Red, ara al Teatre Akadèmia: “El silenci és tan exacte!”. A la tele, la cantant Alaska defensava fa pocs dies que el secret de la seva longeva relació artística amb Nacho Canut ha estat “el silenci, no dir-nos a la cara les coses que no ens agraden de l’altre”. Va ser sentir-los i pensar en l’article del director d’aquest diari, Jordi Juan, que dimecres alertava de la “xaranga electoral” que ens acompanyarà el 2022.

I això només es podrà suportar amb l’efecte de certs silencis. Seran clau aquest 2022 per a PSOE, Esquerra i una taula de diàleg que caldria que per fi fos de negociació i donés fruits.

D’un temps ençà, arrela la percepció d’una Esquerra atrapada per un PSOE que, altre cop, ara amb l’espantall de Vox i amb l’excusa de la pandèmia, troba que tampoc no és el moment de resoldre “el problema català”. Altre cop els socialistes defensen que hi ha coses més urgents que ajornen accions necessàries per mirar de resoldre un conflicte Catalunya-Espanya que bàsicament assumeixen de paraula.

Als anys vuitanta era la transició a la democràcia i el soroll de sabres al fons. Als noranta, el clima polític de crispació, la crisi econòmica i la integració a l’euro. Després va venir la guerra contra el terror. I així sempre. Catalunya només va ser urgència el 2017, i s’hi va respondre amb el bastó, amb la promoció de fugida d’empreses i amb la suspensió de l’autonomia.

Però PSOE i ERC defensen que ara lideren els respectius governs perquè la gent va votar distensió i solucions. Aquest 2022, doncs, amb la perspectiva d’un 2023 en què hauran de rendir comptes amb els electors, caldrà que s’enviïn menys missatges de dissensió en públic i que avancin amb fets tangibles en la seva aposta estrella: la taula de diàleg. Que el PSOE s’hi juga molt si la cosa sembla que va bé i que ERC pateix si pinta que anirà malament? Doncs els caldrà abstraure’s del soroll, contribuir-hi menys i demostrar que ells sí que creuen en aquesta taula, i no com la cua que queda del procés sinó com una eina per parir solucions necessàries i urgents. Que hi posin silenci i, com deia aquell, que s’escolti. Que es noti, vaja.

Ara triomfa als cinemes amb El buen patrón, però l’any 2016 Fernando León de Aranoa va dirigir un film documental que va titular Política, manual de instrucciones. Bona cinta i bon concepte, el de la caixa d’eines que hi exposa. Perquè en calen unes quantes, per moure’s amb unes mínimes garanties en l’eixordadora era de l’enfrontament. El silenci pot ser una eina imprescindible per sumar exactitud a debats massa confusos que així mai no avancen. I també pot ajudar a estalviar en focs artificials entre companys de viatge, que només acaben beneficiant causes que diuen no defensar. El silenci, ja ho veuen, com a alguna cosa més que un bon propòsit de Cap d’Any.