CATALUNYA DAVANT EL 2022 Un any amb millors perspectives

Catalunya afronta el 2022 amb millors perspectives que al començament del tot just acabat 2021 o dels anys anteriors. Podrà executar uns pressupostos que són els primers dins el termini establert des del 2010. Hem passat un decenni –es diu aviat– sense comptes a la mesura de les necessitats conjunturals. És un reflex innegable dels temps agitats i empobridors que hem viscut. Els pressupostos del 2022 són, a més, els més elevats de la història, amb una despesa de 38.139 milions d’euros, gràcies en part als fons extraordinaris de la Comissió Europea.

Catalunya afronta, doncs, el 2022 amb recursos, amb un ordre institucional més serè, en una escena política relativament tranquil·litzada. El president Pere Aragonès ha suposat un progrés respecte al seu antecessor Quim Torra. Aragonès no basa la seva política, com Torra, en la simbologia i la constant confrontació amb l’Estat, sinó que sembla parar més atenció als afers relacionats amb l’administració del país, encara que aquest continua patint els xocs paralitzants entre els socis del Govern mentre navega pel mar confús d’una pandèmia persistent.

L’indult concedit el juny passat als nou condemnats en el judici del procés i la subsegüent excarceració han contribuït molt a la pacificació de l’escena política catalana. La mitjana de tres anys llargs que han passat a la presó aquests polítics que van participar en l’intent secessionista –la majoria d’ells van vulnerar la llei quan exercien càrrecs públics– la van veure des de les files independentistes com un afront, tots i cada un dels dies que va durar l’empresonament. Però cal recordar que les condemnes arribaven fins als tretze anys de presó i que l’Estat no podia deixar impune una acció il·legal, d’un greu efecte social i econòmic per a tots els catalans.

També ha contribuït a aquesta atmosfera més calmada l’assumpció per part d’ERC, el partit en la presidència de la Generalitat, que la independència ja no és un objectiu a curt o mitjà termini. No, almenys, mentre no se sumin les forces necessàries perquè el fruit caigui pel seu pes, una situació que potser podria passar –o no– amb una pròxima generació, però avui no es veu factible. El nombre de banderes estelades als balcons i de llaços grocs a les solapes ha minvat. Segons una enquesta de l’ICPS, menys d’un 30% de catalans vol que el postprocés acabi en la independència.

La consideració del procés com una operació fallida ja no és exclusiva dels no independentistes. Com apuntàvem, ERC, el partit sobiranista de més implantació, ha ajornat sine die aquesta quimera. Però Junts no reconeix encara aquesta realitat. I és un fet que la permanència a Waterloo del seu líder, l’expresident Carles Puigdemont, principal referència del segregacionisme irreductible, no contribueix a l’acceptació a Junts de l’actual conjuntura. Hem afirmat en altres ocasions, i ho reiterem aquí, que trobar una solució per a Puigdemont i els exconsellers que el 2017 van decidir abandonar Catalunya contribuiria a normalitzar la situació. Com també contribuiria una interpretació judicial menys rigorista de les causes contra altres independentistes. Però encara que es trobés la fórmula per regularitzar la situació de Puigdemont, és obvi que Junts és ara un partit sense ordre intern i, com a tal, difícil d’engranar en la reconstrucció de la societat catalana. Són diverses, discordants i sovint vehements les veus en les seves files, fins al punt que s’han comparat a una “olla de grills”. S’assemblen més a un vaixell amb els oficials cercant relleu particular que a un vaixell de marineria coordinada i disciplinada. Aquesta situació no ajudarà que arribi a bon port.

En resum, Catalunya afronta el 2022 en una situació diferent. Aquesta fractura al Govern –per bé que ERC i Junts insisteixen a projectar una il·lusió d’unitat–, el fraccionament intern de Junts i, finalment, la negativa de la CUP a donar suport als pressupostos són tres factors que han obert fractures dins el bloc independentista. Això es va confirmar amb el pacte entre ERC i Catalunya en ComúPodem, subscrit per aprovar els comptes catalans del 2022, que va obrir i explora noves vies de col·laboració davant un horitzó de llargs anys col·lapsat per polítiques de ressons de vegades fratricides. I també en vigílies de Nadal, amb l’acord per renovar òrgans catalans d’ERC i Junts amb el PSC, que abans ja va estendre la mà als republicans.

El gir pragmàtic i pactista d’ERC, així com la seva via de diàleg amb el Govern central –la pròxima reunió està prevista en principi per a aquest mes de gener–, són elements positius per al rellançament del país, que ja hauria d’estar centrat en la lluita contra la crisi sanitària i contra la desigualtat, dos capítols de l’àmbit social, que amb l’educació o l’habitatge s’emporten una part gran del nou pressupost. Però també s’hauria d’apostar per la reindustrialització, àmbit amb una quota pressupostària molt escassa. I sobretot, s’hauria de tractar de sumar forces, en lloc d’enfrontar-les, per progressar així cap a un model de país que, diguem-ho tot, el Govern no té o no ha exposat amb la claredat requerida.

Els pressupostos són el gran instrument de la gestió política. Sense ells, la governança no té combustible. Amb ells, en canvi, el camí sembla aplanat per a una legislatura catalana que, a diferència de les prèvies, que van ser abreujades, es podria allargar tot el termini previst. Ara bé, si en l’àmbit autonòmic podria no haver-hi eleccions fins al 2025, en el municipal els comicis estan previstos per al 2023, d’aquí un any i mig, que potser agiten el 2022. És probable que ERC i Junts, habituats a conviure en la tensió, continuïn junts al Govern. També ho és que accentuïn les hostilitats en el terreny municipal. Tant dins dels partits esmentats com en el seu entorn. Mentre el PDECat –les restes de la Convergència d’Artur Mas– prova de formar un front de centredreta i reivindicar el seny pujolista, a Junts es pensa aprofitar la precampanya municipal per apoderar-se del vot del PDECat i engrossir d’aquesta manera el seu front sobiranista.

Aquesta precampanya pot ser sorollosa. Però res no hauria de distreure Catalunya de les seves prioritats el 2022: reconstruir el país, establir consensos amplis i reduir unes desigualtats que condemnen el 33% de menors a la pobresa. Aquesta Catalunya, o la de les llargues llistes d’espera hospitalàries o la que topa amb problemes logístics a l’hora d’inocular la tercera dosi anticovid, és tan real o més que la idealitzada per l’independentisme, i els seus dèficits són una vergonya que cap poder pot ignorar ni tolerar. ●

La Generalitat disposa de comptes dins el termini establert, cosa que no passava des del 2010

L’efecte benèfic dels indults anima a trobar una via per als polítics que van triar anar-se’n del país

La precampanya de les municipals no hauria d’apartar el Govern de les obligacions urgents