Feliç any millor, menys injust

Els escric, benvolguda lectora, benvolgut lector, amb la il·lusió d’apropar-me a vostès amb un tacte fet de paraules, ja que no puc fer-ho amb una encaixada o un parell de petons, per desitjar-los un 2022 millor que els dos anys anteriors, que tan cruels han estat, amb tantes persones com ens han pres i tants llocs de treball com hem perdut. Precisament per això, perquè ens han convertit a quasi tots en més desgraciats i més pobres, voldria que l’any que acaba de començar fos millor, un any més feliç, dit amb la frase més usual i senzilla.

En l’immens magatzem d’internet existeixen quantitats ingents d’expressions per felicitar l’Any Nou, encara que moltes siguin repetitives i donin voltes al mateix vell refrany d’“any nou, vida nova”, que inclou, és clar, un cert propòsit d’esmena a més de l’esperança d’un canvi positiu. La paraula nou tendeix sempre a connotar-lo, no debades la recullen en els seus idearis tots els partits polítics en el seu afany, sigui veritat o mentida, de millorar la vida dels ciutadans. Fins i tot alguns han utilitzat el terme per batejar-se, penso en el feixista Ordine Nuovo, sorgit el 1956, encara que abans, el 1919, L’Ordine Nuovo va ser el nom que Gramsci li va posar al seu periòdic amb la intenció d’una renovació social i proletària.

També en diversos himnes patriòtics hi ha referències a la importància del nou, enfront del vell. En el de la Falange, el famós Cara al sol, l’al·lusió a la “camisa nova” –per cert, brodada en vermell per un tu que incloïa les pudoroses promeses dels posseïdors de tals camises, d’altra banda, blaves i no vermelles– al·ludia a aquesta renovació.

Durant la pandèmia la bretxa entre nous rics i nous pobres s’ha eixamplat encara més

Sigui com vulgueu, el nou, en tots els àmbits, es considera superior al vell encara que sempre pugui haver-hi excepcions que confirmin la regla, especialment quan en comptes de vell, utilitzem antic, un sinònim amb més prestigi. Pensem, per exemple, en el món de les antiguitats, en les quals els anys aporten valor. L’antiguitat, gràcies a la pàtina que li atorga la seva categoria, anul·la el desprestigi que suposa la vellesa. O entre l’aristocràcia, en la qual els títols nobiliaris solidifiquen la seva importància en els anys, com més anys tenen, això és, com més vells són, més prestigi, però en aquests casos la paraula que cal fer servir és antics.

Tal vegada per fer honor a aquests conceptes força ancestrals, expliquen que els aristòcrates britànics consideren de molt mal gust estrenar roba o sabates i que ho fan els seus majordoms en comptes d’ells, perquè ningú pugui considerar-los nou-rics… Aquí sí que nou ha perdut prestigi. També en relació amb la riquesa és millor que sigui vella i no nova. O almenys així ho va donar a entendre el multimilionari veneçolà Oswaldo Cisneros, quan un periodista li va preguntar què calia fer per tenir diners i ell li va contestar: heretar-los.

Asseguren que durant aquests horribles anys de pandèmia la bretxa entre nous rics i nous pobres s’ha eixamplat encara més i les xifres sobre llars on cap membre té un treball estable no ha fet més que augmentar tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. A d’altres llocs del món, pensem en els països africans o en molts de Llatinoamèrica, com el Brasil, la situació és infinitament pitjor. Tant de bo l’Any Nou ajudi a revertir una conjuntura tan injusta i tant de bo també els anomenats països rics siguem capaços d’enviar vacunes no caducades als pobres. No és caritat, és justícia.

En fi, feliç any, millor, menys injust. ●