Menteix-me i t’estimaré

Els monstres solien estar en aigües fètides, els morts a l’armari i el que ens avergonyia en el silenci del teu millor amic. Si el teu pare o la teva mare no estaven desequilibrats i el teu mestre no era un sàdic i si els botiguers i els dependents et donaven bé el canvi al pagar, el teu món tenia un mínim sentit ponderat. Hi havia certeses i mentides, moltes injustes i altres d’inamovibles. Era un món millor i pitjor que aquest. Només que hi havia coses que et podies creure i d’altres que no. I ser mentider, una professió digna que no estava a l’abast de qualsevol. Una mentida no era una opinió ni tampoc una forma de pensar. Era faltar a la veritat, tapar-li el cap a allò cert perquè no veiés el que estava passant.

Vivim en un malson on la veritat sobra. És incòmoda per a esquerres i dretes. Molesta, retarda els objectius, distreu, crea controvèrsia. Com si només amb una tona de mentides es pugués acce

Ja no ens podem creure res del que veiem, ens diuen, sentim o pensem

dir a la cara de Déu i això ens hagués d’absoldre de les mentides. I en aquesta funció de mal teatre ja no ens podem creure res del que veiem, ens diuen, sentim o pensem. Tot és essencialment sospitós sense possibilitat de desemmascarament.

El món, la nostra vida, el futur, al no tenir relat amb certeses i probabilitats, està desproveït de significat. I si és així, res no té sentit, res no té manera d’explicar-se i explicar-nos. I governar aquesta nau dels mentiders quan sota coberta caminen fent soroll els monstres amagats, donats per morts o negats (nazisme, profetes apocalíptics, trumpisme, jutges i carolingis, Putin i Bolsonaro...) i quan l’ordre –qualsevol ordre– és sospitós per se, fa que aquesta nau de mentiders només la puguin governar els guillats que, a canvi de distreure’ns i divertir-nos, ens fan creure que conèixer és entendre i que democràcia és només votar-los a ells. ●