Compte enrere

Aquest serà l’hivern dels nostre desconcert. Podem dir que no queda ningú a qui la covid no hagi afectat. Han caigut familiars, amics, companys de feina. Cambrers, conductors d’autobús, dependentes. Cauen els treballadors i els empresaris, els repartidors i les caixeres. Fins i tot els nens petits, que fins ara vivien amb avorriment els confinaments per un positiu a classe sense més transcendència, fan llit amb febre i empiocats. La imatge més visible ha estat fa un parell de nits, quan òmicron aconseguia trastocar una cita tan immutable com les campanades de Cap d’Any per la tele, amb alguns presentadors titulars confinats. Cal precisar que l’audiència tampoc no estava millor: petits grups i molta finestra oberta.

Aquesta és només una de les fotografies d’aquesta onada de contagis de proporcions èpiques. L’altra és la dels centres de salut primària, les urgències dels hospitals o les ucis

Diuen, no ens atrevim ni a somiar-ho, que aquesta onada pot ser la darrera

sota una pressió inimaginable. La de professionals de la salut desfets, amb les desitjades, merescudes i necessàries vacances de Nadal cancel·lades. Quants contractes temporals sanitaris de reforç no s’han renovat a Espanya confiant-ho tot al gran nombre de vacunats? Els confinaments no serveixen per a res, ha gosat dir la presidenta madrilenya Díaz Ayuso, ignorant deliberadament per no comprometre la seva fotografia de llibertat i canyes com les xifres de contagis, malalts i morts es van aturar gairebé en sec quan ens van tancar a casa.

Diuen, no ens atrevim ni a somiar-ho, que aquesta onada pot ser la darrera, la que canviï la pluja escocesa de la pandèmia pel monsó d’una malaltia endèmica, com la grip. Ens hem convertit en la generació covid i mentre intentem no ser massa optimistes per no repetir el miratge de l’estiu del 2020, sentim con ens cau a sobre les espatlles una feixuga responsabilitat. La mateixa que van viure els nostres avis a tot Europa: refer països devastats per la guerra. I refer també els ponts socials, els pactes i els acords de convivència, posant fronteres vermelles a l’odi i la desigualtat. Aquí es va haver d’ajornar: l’odi encara governava. Ara tenim millors eines: democràcies, tecnologia, ciència, solidaritat europea. Com ens en sortirem? ●