El principi del final

Emsento sol i, pitjor, exclòs. No he rebut el meu regal de Nadal. Soc l’única persona que conec que no s’ha encomanat de la covid en aquesta època festiva. Bé, gairebé. Exagero una mica. El meu fill, la meva germana, les meves nebodes, més amics que mai han sucumbit a la variant òmicron, i jo res. Continuo, com Mary Poppins, pràcticament perfecte.

No és com si no em mereixés el regal. He fet tots els possibles per encomanarme. Vaig passar el dia de Nadal amb 16 familiars a Madrid i aquella nit el meu fill de 21 anys va començar a tremolar i el matí següent es va fer el test d’antígens i va donar positiu. Jo havia dormit a la mateixa habitació que ell tres dies seguits, havia anat amb cotxe amb ell de Barcelona a Madrid tres dies abans i al cap de pocs minuts del test vam fugir de tornada a Barcelona, cinc hores amb cotxe amb les finestres tancades i ell al darrere exhalant gasos nocius com una fàbrica.

Com gairebé tots els que conec que s’han contagiat aquests dies, el meu fill ho va passar malament durant 24 hores –febre alta, passant fred quan la seva habitació era un forn– i després dos dies sentint-se fluix i ara ja recuperat del tot. La veritat és que amics meus 40 anys més grans que ell van patir menys. I el premi ara: estan immunitzats fins a les celles.

Premi, també menys merescut, per als no vacunats, o per a aquells que han tingut la sort d’encomanar-se i evitar l’hospital, l’uci i la tomba. Cal sentir pena, encara que costi una mica, pels antivacunes penedits que es van convertir a la ciència, al dos i dos fan quatre, al llit de mort. Que continuï havent-hi gent, i molta, que malgrat tanta evidència a favor insisteixi a no vacunar-se és una altra oda més a com d’ases que podem ser els humans.

Poca sorpresa que el país ric amb el percentatge més alt d’adults que s’ha resistit a vacunar-se siguin els Estats Units. Parlem d’un 15%, el 90% dels quals van votar per Donald Trump. Si creus que Trump és digne de ser el teu president, tota bogeria és possible. Però alguna cosa ha canviat. Resulta que Trump està menys guillat que els seus seguidors. Fa uns dies va aparèixer a la televisió i va predicar a favor de les vacunes, gesta d’un honor sense precedents que li pot costar la presidència en les eleccions de l’any 2024.

Alguns dels seus devots més fidels s’han llançat contra ell. Candace Owens, de Fox News, el canal trumper, va reaccionar a l’heretgia del seu ídol amb menyspreu poc dissimulat. “De vegades la gent s’oblida de com n’és, de vell, Trump –va dir–, de com en són, d’ignorants, les persones de la seva generació, que saben poc de la investigació científica independent”. Alex Jones, un altre fanàtic cèlebre de la dreta dels Estats Units, es va preguntar en el seu popularíssim programa de ràdio si va ser ignorància o “maldat” el que va apartar Trump del bon camí.

La sorpresa és que el culte a la personalitat no sigui l’única explicació de la popularitat del déu taronja. Molts dels seus fidels valoren encara més els articles de fe que Trump semblava defensar. Si aquest 15%, la tercera part dels seus votants, el veu com un traïdor, no torna a la Casa Blanca mai més.

Ja ho veurem. Com ja veurem si hem arribat al principi del final de la pandèmia. Segur que sí. El pessimista professional Tedros Adhanom Ghebreyesus, president de l’Organització Mundial de la Salut, acaba de reconèixer que “l’oportunitat de capgirar aquesta pandèmia està al nostre abast”. L’òmicron serà un “tsunami”, com ell mateix ha dit, però pensar alhora que és un favor de Pare Noel no és una frivolitat meva. Un epidemiòleg alemany que és candidat a ser el següent ministre de Salut del seu país, Karl Lauterbach, ha dit que la supercontagiosa variant de la covid és “un regal de Nadal”. Un personatge amb l’imponent títol de “professor regi de Medicina” a la Universitat d’Oxford li dona la raó. Sir John Bell ha declarat que el pitjor de la covid ha passat i que les morts i els ingressos hospitalaris en massa pertanyen “a la història”.

És clar, cadascú tria els seus experts

segons el seu temperament o les seves idees. Jo trio aquells que ofereixen esperança i llibertat. És més agradable viure així i per això confio que l’any 2022 serà el que ens deslliuri de la por febril de la covid i de les restriccions que s’imposen des de dalt.

La majoria no som ximples i ja tenim molt coneixement d’aquesta malaltia. Cadascú que decideixi a la seva manera quines mesures prendre per protegir-se contra la malaltia i la mort, com sempre hem fet. L’excepció, que pren força a Europa, seria castigar els que encara es neguen a vacunar-se, per exemple, obligant-los a confinar-se a casa.

Conduir és un dels múltiples perills a què ens enfrontem tots. Un cotxe, com em va dir una vegada un savi taxista, és una arma. Als que condueixen borratxos o massa ràpid els posem multes o els traiem el carnet. I ho fem no tant pel mal que es poden fer a si mateixos, sinó pel mal que poden causar als altres. En el cas de la covid parlem d’irresponsabilitat respecte a la possibilitat de contagiar d’altres, però, igual o més important ja que la malaltia perd força, davant la dura realitat que la pandèmia ha tingut un cost col·lateral molt alt pel que fa a càncers i problemes de cor no diagnosticats a temps. És un crim que s’hagi de negar atenció mèdica a la gent que pateix aquests mals i d’altres a causa de la saturació hospitalària que causen els negacionistes.

Fora d’això, les vacunes m’han protegit gairebé més fins i tot del que jo hagués volgut, com ha protegit els milions, com la meva germana, que es van encomanar l’últim mes de l’any passat i van patir símptomes no més greus que els d’una grip. Ja n’hi ha prou. Fi de la discussió. Game over.

Tant de bo, aleshores, que el 2022 sigui l’any en què imitem el desenfrenament dels anys vint del segle passat, la resposta indicada al final de l’anomenada grip espanyola i al final de la Primera Guerra Mundial. La pandèmia ens ha recordat que la vida és curta i que amb cada segon que passa s’acosta el final. A viure sense por, que sigui la consigna, a anar pel carrer amb la cara totalment nua i a defugir com a la mort mateixa el penediment per no haver fet coses que ens donen plaer i satisfacció. ●

Confio que l’any 2022 serà el que ens deslliuri de la por febril de la covid i de les restriccions

La pandèmia ens ha recordat que la vida és curta: viure sense por hauria de ser la consigna

ORIOL M L