Sobre el sacrifici

Es compleix avui un quart de segle de la mort de Joan Coromines, gegant de la lingüística i autor, entre d’altres obres monumentals, del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, el Diccionari etimològic de la llengua catalana o l’Onomasticon

Cataloniae. Quan va acabar aquest últim títol, en el qual havia treballat setanta anys, des dels 19 fins als 89, li vaig demanar a l’enyorada Rosa Maria Piñol que l’entrevistés per a La Vanguardia. Aconseguir aquella entrevista no era pas fàcil. El savi dedicava entre dotze i catorze hores diàries a treballar, en una habitació plena de llibres i papers a casa seva, a Pineda de Mar, presidida per la llegendària calaixera, el cofre del tresor on guardava milers de fitxes fruit de la seva tasca investigadora. I no li quedava temps per a gaire més.

Coromines avorria la notorietat, avui tan cobejada, i feia vida de frare, entregat completament a la seva feina. Es permetia llegir el dia de descans setmanal, però no semblava atret per altres assumptes terrenals. De fet, segons un relat més o menys apòcrif, sent ja Coromines una persona madura, un col·laborador li va fer veure que no havia conreat les relacions amb el sexe oposat. Arran del comentari, el filòleg va semblar baixar de la lluna i, pocs dies després, en visitar una sabateria per reposar calçat, va aprofitar l’ocasió per proposar-li matrimoni a la dependenta, tot just uns minuts després d’haver-la conegut. Alguns deixen escrit que, en morir, es doni el seu cos a la ciència. Coromines ja l’havia donat en vida.

Piñol va aconseguir l’entrevista, que vam publicar el 27 de març del 1994. Era llarga, a més d’excepcional. De manera que li vam donar tres pàgines a la secció de Cultura, extensió reservada a les entrevistes amb el president del Govern, però que en el cas d’aquest savi estava probablement més justificada.

Coromines lluïa a les fotos d’aquella xerrada com un ancià de residència: abrigat amb un jersei de llana, encorbat a la seva cadira, amb el nas prominent, els cabells blancs, les orelles grosses i una mirada aquosa, viva i inquisitiva, que encara no necessitava ulleres, malgrat l’edat avançada... Intel·lectualment, estava com un poltre, en possessió de tots els seus oceànics coneixements geogràfics, històrics, filològics i idiomàtics. Segons admetia, no s’havia pres la molèstia de comptabilitzar les llengües que podia llegir o entendre. Però eren desenes, inclòs l’àrab, el rus o algun idioma indígena llatinoamericà.

Les claus de la producció de Coromines, a més d’acumular tots aquells sabers, eren dues: el sacrifici de la seva vida privada i social a la intel·lectual, i l’entusiasme invariable amb què va emprendre la tasca tots els dies de la seva existència, convençut que feia un servei immens al país (immens i benèfic, a diferència del que fan els que purguen funcionaris rectes o contracten amics i familiars en alts càrrecs, per citar dos casos recents i indignants).

Gairebé tots tenim nocions del que és l’entusiasme, fins i tot l’hem experimentat de tant en tant. Però el sacrifici, portat a un extrem de generositat com el de Coromines, és una raresa.

La mena de sacrificis que vam descobrir llegint la història sagrada eren una altra cosa i no tenien atractiu: si eres un be, un nen o una donzella i passaves pel lloc inadequat en el moment inoportú podies acabar degollat de la manera més ximple, sense cap altre propòsit que aplacar la ira d’uns déus invisibles i insaciables. I què es pot dir dels sacrificis bèl·lics de l’anomenada carn de canó. Però el sacrifici autoimposat, l’abnegada privació de les mels de la vida, és una altra cosa. És cert que pot ser un sacrifici inútil o embrutidor. Recordo encara un marroquí de Fes, assegut com a principal reclam a la porta d’una botiga d’artesania pel seu eixerit germà, propietari del comerç, que amb la mirada perduda martellejava el burí damunt la safata de coure per donar-li el relleu desitjat, meravellant els turistes amb la seva velocitat i precisió d’autòmat. Pobre home: era un zombi total.

Però quan el sacrifici és com el de Coromines, i consisteix a desenvolupar capacitats i sabers únics, la cosa adquireix gran elevació, i pot esdevenir l’exemple més gran de civisme: la disposició a beneficiar el proïsme amb el talent i el sacrifici propis.

Devem gratitud eterna a Coromines. ●

Alguns, quan moren, donen el cos a la ciència; Coromines, lingüista gegant, el va donar en vida

JORDI B L R