Al gener, aules segures

Des que va començar la pandèmia, i cada vegada que els nens s’han de reincorporar a les classes, es desencadenen mil tempestes que qüestionen la seguretat d’una escolarització presencial. És veritat que el desembre del 2021 hem vist múltiples brots a les escoles, alguns amb una àmplia afectació. Ha estat un fenomen que no havia passat en onades prèvies, on fins ara aproximadament un 75% dels casos índex detectats no donaven lloc a cap infecció secundària i les cadenes de transmissió, quan n’hi havia, eren molt curtes i autolimitades. Els xats de WhatsApp dels pares dels alumnes treien fum, i es va estendre la percepció que les escoles havien deixat de ser entorns segurs.

Donar-ne la culpa a l’òmicron seria l’opció més fàcil, però l’augment de casos en nens de menys de 12 anys va començar quan la delta era la variant predominant. La meva sensació és que, després d’un any i mig d’escolarització sota regles estrictes, hi va haver una relaxació en tots els fronts que va facilitar la transmissió que havíem aconseguit evitar d’una manera més que efectiva.

D’una banda, el rigor amb què se seguien les mesures bàsiques de contenció a les escoles (ús de mascaretes, distància física, ventilació...) va anar decaient i, de l’altra, i crec que molt més determinant, els pares ens vam relaxar a l’hora d’impedir que nens amb símptomes anessin a classe, cosa que va facilitar l’entrada de molts virus a les aules. Si al setembre la majoria dels virus respiratoris que van afectar els nens van ser els que eren habituals abans de la pandèmia, l’arribada de la sisena onada va multiplicar les possibilitats que nens

Els pares ens hem relaxat a l’hora d’impedir que nens amb símptomes vagin a classe

simptomàtics tinguessin, de fet, covid. Lliçó: mentre la incidència continuï disparada, continua sent fonamental el seguiment rigorós de les mesures de prevenció, i sobretot evitar que els nens amb símptomes (febre, mocs, mal de coll o tos) surtin de casa, almenys fins que es demostri que no tenen covid. Aquestes regles s’hauran de respectar escrupolosament al gener, quan reobrin les escoles.

L’arribada de l’òmicron ha implicat una expansió de la transmissió sense precedents. La percepció de baix risc ha canviat el paradigma de com afrontem la pandèmia, i s’han prioritzat les mesures que afavoreixen la reincorporació laboral i l’economia. Només així s’entenen les reduccions en la durada de l’aïllament en els casos positius o del confinament dels contactes. Em semblaria incongruent i incomprensible que s’advoqués pel tancament de les escoles mentre es promulga que la resta de la societat normalitzi les seves activitats al màxim. Qui es quedaria a casa a cuidar els nens?

Si la situació no empitjora de manera molt més dramàtica, les escoles haurien de reobrir puntualment i sense excepcions. Serà important reforçar la pedagogia sobre els protocols ja existents de prevenció, així com refrescar la memòria als pares sobre en quines situacions és aconsellable que els nens no vagin a classe. No seria forassenyat plantejar que només els positius confirmats es confinin a casa i que els contactes estrets, si són asimptomàtics, puguin continuar anant a classe sense que s’hagi de confinar tot el grup bombolla. Si a això hi sumem l’impacte positiu que tindrà la vacunació d’aquest grup, ens podrem tornar a sentir orgullosos de la nostra aposta decidida per una educació presencial al 100%.