La Vanguardia (Català-1ª edició)
El secret d’Axios: “Escriure menys per dir més”
MEDIAMORPHOSIS
Quan Henry Luce va fundar la revista Time, el seu missatge va ser: no m’importa la quantitat de textos que escriguem els periodistes ni les pàgines que publiquem, sinó el percentatge de missatges processats pels cervells dels nostres lectors. Davant l’obesitat informativa, el seu crit de guerra era: editors que tallin, resumeixin i evitin potatges periodístics indigestos i il·legibles.
I és que atrapar l’atenció de lectors i audiències, interessar-los i captivar-los amb el que escrivim, continua sent la batalla més decisiva dels nous mitjans, molt més quan estem envoltats de plataformes multimèdia que no deixen de produir milions de continguts i el digital sembla una patent de cors per a textos infinits.
“Sigui breu, sisplau” tornaria a dir Vaclav Havel.
The Week, un nou setmanari britànic, amb edicions en altres països, es defineix com una “refineria informativa” dedicada a “filtrar” continguts periodístics rellevants. La “fórmula editorial” és sintetitzar cada setmana el que s’ha publicat en més de 200 diaris i revistes (uns 10 milions de paraules): “Tot el que vostè necessita sobre el que és important”.
La revista és una reunió setmanal en què no hi ha greix ni fullaraca. Tampoc no hi ha editorials, cartes al director o pàgines d’opinió pròpies: tots aquests continguts procedeixen sempre de fonts i veus alienes amb un pluralisme que permet als lectors conèixer una gran varietat de punts de vista de qualsevol que sigui l’orientació ideològica d’aquests mitjans.
La resta és pura informació: anàlisis periodístiques seleccionades i resumides d’acord amb la rellevància i qualitat de dades indiscutibles i contrastades.
En poques paraules: primer fets, després opinions i comentaris sobre el seu significat i, finalment, estimacions prospectives ( What’s Next). Tot en unes 35 pàgines. La revista ven als Estats Units més de 400.000 exemplars, i a la Gran Bretanya 150.000 més, a banda d’uns quants milions de lectors de les seves versions digitals.
L’agost de l’any passat el grup The Week va ser venut per 300 milions de lliures (uns 360 milions d’euros) a Futura, editora de més de 30 revistes, com ara Country Life. The Week era propietat de Dennis Magazines que fa quatre anys la va comprar per 166 milions de lliures.
Molt mes recent és l’èxit d’Axios, una nova plataforma de mitjans digitals (axios.com) propietat dels tres fundadors de Político: Jim VandeHei, Mike Allen i Roy Schwartz.
Van començar Axios el 2017 només amb freelancers i avui compten amb mes de 200 periodistes a temps complet que, a més de sou, reben participacions en la societat, ara propietat de diversos fons d’inversió i mitjans com l’NBC.
El seu missatge és també inequívoc: “escriure menys per dir més”. Informar, analitzar i explicar o el que és el mateix: “explicar el que passa, per què passa el que passa i què pot passar”. En altres paraules: “brevetat intel·ligent”.
Axios no té editorials o continguts d’opinió. Les seves anàlisis són tan fàctiques com les notícies. Donen exclusives i primícies informatives, però no estan obsessionats per la celeritat que no permet injectar “valor afegit” a les notícies.
L’objectiu, diuen els fundadors, és ajudar els lectors en un món on “hi ha cada cop més informació i menys temps”.
Malgrat la joventut d’aquesta marca periodística, Axel Springer va voler comprar Axios el maig de l’any passat i va oferir 400 milions de dòlars. L’oferta va ser rebutjada per aquesta barreja de The Economist i Twitter.
Els seus “breus” no solen passar de 300 paraules i se centren en política, negocis, tecnologia, ciència i mitjans. Associats amb HBO Max fan documentals periodístics, publiquen newsletters especialitzades i ara estan llançat webs locals en ciutats on han desaparegut molts diaris impresos. Volen repoblar els“deserts informatius” i a finals d’aquest any volen ser en 50 d’aquests mercats, amb ciutats tan importants com Washington DC, Chicago, Filadèlfia, San Francisco, Boston, Miami, Houston o Detroit.
En el seu conjunt, i en aquests primers quatre anys de vida, les redaccions d’Axios no han reduït mai les plantilles.
El 2020 van tenir ingressos superiors als 58 milions de dòlars, i la meitat d’aquesta quantitat va ser gràcies a newsletters patrocinades per grans marques comercials.
Publicitàriament són molt estrictes i no toleren els pop- up ads o missatges comercials en finestres emergents. No trafiquen amb dades i la seva “cultura corporativa” es compromet a respectar la privacitat dels seus lectors. Tots els nostres textos, diuen, estan escrits per persones reals. No publicarem mai textos generats per robots d’Intel·ligència Artificial i no hi haurà comptes falsos.
Time, The Week i Axios van néixer amb aquest mandat, tan fàcil d’enunciar i tan difícil de practicar: estalviar temps a lectors i audiències, oferir-los periodisme eixut, independent i de qualitat. Una cosa més necessària que mai, i que comença també a ser un negoci rendible. ●