La Vanguardia (Català-1ª edició)
Francesc Torralba i Teresa Forcades, diàleg sense prejudicis
Em plauen les persones que dialoguen sense prejudicis enquistats i que estan obertes a canviar de visió si els arguments que reben són més persuasius que els que han forjat”. Aquesta opinió, que contradiu el que veiem sovint als debats dels polítics, a les tertúlies dels mitjans o a les polèmiques de les xarxes, procedeix d’un llibre que és tot un regal de Nadal: Estimat Francesc, estimada Teresa. Epistolari, que acaba de publicar Pagès editors.
Francesc Torralba (1967), doctor en filosofia, teologia i pedagogia, professor de la Universitat Ramon Llull, i Teresa Forcades (1966), doctora en medicina i teologia, monja benedictina al Monestir de Sant Benet de Montserrat, s’han intercanviat un seguit de cartes entre el 19 de setembre del 2019 i l’11 de gener del 2021 en què es pot qualificar com un diàleg intens, intel·ligent, allunyat del soroll i de les presses, que s’ha de llegir pausadament. No hi parlen de política, ni de les qüestions vaticanistes, ni de les polèmiques tan habituals i repetitives a l’entorn del celibat, l’avortament, el paper de la dona o els abusos, ni per descomptat del procés o de les vacunes, que tant de temps ens han manllevat en aquest període.
De què va, doncs, aquesta correspondència? De qüestions més trascendentals, dels grans interrogants de la persona, de com entendre el món des de la nostra petitesa.
N’hi ha prou repassant els títols de les set temàtiques que han anat analitzant en les diferents cartes, per veure cap a on va : “Conèixer-se a un mateix: missió impossible?”, “La saviesa de la humilitat”, “Viure en comunitat: és només per a uns quants?”, “Actua Déu en el món? Com?”, “La receptivitat no té res a veure amb la passivitat”, “Lliures? Per a què?” i “La magnitud del mal en el món”. Al llibre potser hi manca una introducció que expliqui el perquè d’aquest exercici i les regles que tots dos ens van imposar, però tant li fa perquè es van endevinant.
És, doncs, una confrontació dialèctica en què tant Torralba com Forcades accepten com ells mateixos diuen un “despullament intel·lectual i emocional, si cal”.
Se’n podrien treure moltes reflexions, però ens quedem només amb dues: “Amb el temps he comprès que pregar és escoltar el que Déu vol de mi a cada instant”, escriu Teresa Forcades. “La fe és, en el fons, un procés d’acollida, com un acte d’hospitalitat”, contesta Francesc Torralba. ●