Una dècada sinuosa

El quart i últim volum de la fabulosa biografia de Picasso de John Richardson arriba pòstum a les llibreries, el seu autor ens va deixar el 2019. Culmina així el compromís del crític londinenc i s’incorporen a la feina noves mirades de col·laboradors avesats que intenten suplir la destresa i fidelitat de Mary McCully, artífex pionera del projecte. L’edició nord-americana que faig servir –Knopf, Nova York, novembre de 2021– justifica el subtítol feliç Los años del Minotauro 1933-1943, una hàbil argúcia per unir contraris: els anys amenaçadors del caos europeu –contesa civil espanyola, fallida de la inestable socialdemocràcia europea, imperi dels feixismes d’un signe o altre, ocupació de França i terrible segona confrontació mundial–. Però també els anys d’activitat febril de Picasso, que defineix, qüestiona i refà amb vehemència la seva originalitat plàstica despullant alhora el vigorós devorador de dones que aireja sense pudor i en traç gruixut el revés de la seva personalitat explosiva.

El llibre s’obre amb la visita al Château Boisgeloup del fotògraf hongarès Brassaï, quan l’artista comparteix el bull surrealista d’indeleble línia performativa i complicitats tancades. La Marie-Thérèse és amant i musa i la bel·ligerant revista de Breton – Minotaure– que conrea fins i tot la psicohistòria, apunten un moment de confidència biogràfica a Picasso que marcarà a foc l’evolució del seu art. Picasso es disfressa del toro brau que engoleix com admira –amors i tradicions artístiques– i posseeix la diabòlica excel·lència per doblegar influències i rendir fidelitats. Man Ray, Lee Miller, Paul Éluard i una legió de muts admiradors poblen l’escena picassiana. El pintor es revela poeta subtil estimulat per la voluble persuasió surrealista de què s’apropia per escrutar els arcans secrets del culte mitraic de perdurables arrels mediterrànies preclàssiques. El gravat Minotauromàquia és el manifest astral del moment. Una complexitat suïcida en personatges menys robustos que Picasso, que se submergeix a cegues en una arriscada gesta èpica: el Gernika i la seva seqüela assenyalen un indici inquietant.

La fotògrafa Dora Maar, hermètica ombra d’una ansietat perniciosa, es converteix en la companya intrusiva la versatilitat fotogràfica de la qual assegura l’harmonia vital i absorbent entre obra i art en aquells anys crispats. Les seves instantànies de la gènesi del Gernika són el detonant de l’entregada intensitat que vociferen els retrats. El bombardeig de

L’últim volum de la biografia de Picasso de John Richardson arriba pòstum a les llibreries

la vila basca el 1937 i el pavelló republicà de París defineixen ara l’art omnívor de Picasso, un mag de la imaginació sensible, sempre alerta i disposat a l’assalt de la tradició artística europea del realisme i el gust extremat. Un cànon de l’originalitat formal i el gest desbordat.

A la guerra fratricida la segueix la vertiginosa ocupació nazi de París, sotrac premonitori del que ha d’arribar que reviu malsons terribles del pintor malagueny: el record punxant de la indigència del nouvingut, l’horror al confinament durant la Gran Guerra, l’angoixa de l’indocumentat audaç que sobreviu en una metròpolis perillosa. La solitud sonora entre quatre conterranis saturnians que han fugit de la grolleria pàtria. La lluita barojiana per la vida, sí, i potser la lliçó menys coneguda de Picasso, fabulador exquisit d’aquell temps ingrat.

El relat de Richardson és brillant com tots els seus. Entrecreua amb traça història, anècdota i experiència viva en una trama sense respir que puntua la panoràmica d’una època en crisi, però que atrapa en paral·lel la vitalitat desbordant d’un artista que renega de narratives còmodes o especulatives i va al gra en la figuració veraç d’una trajectòria sense duplicitats ni retòriques d’escola. Els anys del Minotaure expliquen la història esbiaixada del surrealisme optimista i les topades entre protagonistes d’egolatria consumada: Breton i Éluard, cert, però també l’atenció desperta i interessada de Kahnweiler i els altres galeristes en guàrdia. Un món de ploma i pinzell que afina la mirada magnètica de la narració. La banda de Picasso, potser, el cercle màgic de creadors fora del temps que van fer de l’art la seva quimera i desvari.

La voracitat del Minotaure cec domina la Suite Vollard de Picasso, que es desdobla en mundà gurmet en el Nàutic donostiarra, la foto és inefable, alhora que es mostra com l’infidel amant que trena amb malícia malentesos i duplicitats femenines explosives: Olga, Marie-Thérèse, Dora i la sorpresa sobtada de Françoise Gilot, afortunada supervivent d’una saga no sempre feliç. Passatges i paisatges de bohèmia i burgesia, militància i arrogància: una infinitat de situacions que visualitzen l’apòleg modern d’insinuacions i escenes fortes que curullen el temps desmesurat de Picasso. La sorpresa ceràmica de Vallaurís s’encavalca amb les bromes enginyoses dels Penrose a Mougins. I de seguida la campanya amb el Gernika a Londres, que tutela Lee Miller. I una altra vegada la Riviera amb el rerefons tràgic de Madrid en ruïnes i París “llunyà i amenaçador”.

En el fons i en la forma, l’agitació sibibant de la vigília nocturna de Picasso. Escenes evasives de platja més tenses que bucòliques i embogida tasca diària en una solitud creativa. La seguretat, cert, dels íntims no sempre en pau i la consciència clara d’un pacte d’honor amb el seu art que propaga els moments de plenitud o neguit. Antíbol i el Faune heroi (1937). Un cel que invoca el gris, el vermell i el blau com a metàfora terrible de l’alba diària del pintor. Calavera con poesía és un esquema atroç del 1940, juntament amb l’ambivalència severa dels apunts de Dora Maar, Dora y el Minotauro, o el fragant perfil de Marie-Thérèse a París de l’any anterior. A la llunyania, l’agonitzant Cavall ferit i l’enigmàtic esbós en color de Lee Miller o Les suplicants. Una desfilada de figures sense paisatge sobreferit pel destí cruel, envoltant i impenetrable. El lliurament final de la saga picassiana de Richardson ens deixa contra el temps un gust punxant de grandesa i enyorança. L’homenatge d’un amic.

El relat entrecreua amb traça història, anècdota i experiència viva en una trama sense respir