Música i edat

Tot i que no eren gaires, volien ballar. S’acabava l’Any de Merda II, i li van demanar que creés una llista de cançons. Quan ja en tenia un centenar, va enviar l’enllaç de Spotify al xat d’amics, tots entre prop dels 40 i prop dels 50, perquè hi afegissin el que volguessin. Quan va arribar la festa, certament hi havia temes de Rosalía, C. Tangana, Rauw Alejandro i Rigoberta Bandini, però un 80% tenien com a mínim vint anys. Com a mínim. Alguns en tenien més que el més vell de tots. Patti Smith, els Stones, Depeche Mode, Blondie, Ilegales, The Cure, The Clash, Dire Straits...

Un estudi recent de la plataforma Deezer (entre 1.000 usuaris) explica que la majoria dels aficionats deixen de provar música nova cap als 30 anys, i no només perquè la vida se’ls hagi complicat, laboralment i familiarment. L’edat màxima per descobrir coses, afegia, se situa en els 24 anys. Els d’aquesta edat escolten deu o més temes nous (que lluny que queda l’LP) cada setmana i un 64% van dir que busquen almenys cinc artistes nous cada mes. A partir d’allà, el melòman entra en bucle, i torna una vegada i una altra al mateix. Per l’editor musical de Deezer Adam Read, una de les causes és l’excés d’oferta: “Amb tanta música brillant, és fàcil sentir-se desconcertat”.

Però n’hi ha d’altres. Un altre estudi, de la revista de psicologia Memory & Cognition, indica que és la capacitat evocadora de la música la que reté els aficionats en moments dolços. Moments probablement més dolços, o que recordem així: inconscientment, la memòria suavitza i ancora tota amargor.

L’economista Seth Stephens-Davidowitz va analitzar el 2019 dades de Spotify, i va explicar a The New York Times que els temes que es van llançar quan eres adolescent van ser (o seran) els teus preferits deu anys després, i seran el teu bucle vint després. És una manera, diuen aquests estudis, de reviure sensacions (poder, força, eufòria, passió) que sovint van quedar reemplaçades.

En un altre article, Frank T. McAndrew i Cornelia H. Dudley, professors de psicologia del Knox College, als EUA, apunten raons biològiques, ja que la capacitat del cervell per fer distincions subtils entre acords, ritmes i melodies empitjora amb l’edat, de manera que molts temes ens comencen a sonar igual, però també hi ha altres raons, diguem, socioartístiques. En psicologia s’ha estudiat l’efecte d’exposició, que consisteix que, com més temps passes amb una cosa, més t’agrada, de manera que la majoria de les persones s’ancoren a la música prèvia als 30 anys perquè després l’efecte d’exposició desapareix: estan canviant bolquers.

Potser per tot plegat les vendes de discos de vinil no només han crescut per 14è any consecutiu, sinó que a sobre han tancat el 2021 amb el rècord des del 1991, segons les últimes dades de la British Phonographic Industry. Saben quin va ser el vinil més venut l’any que acabem de deixar enrere? Voyage: el disc amb què ABBA ha tornat als estudis.

A final d’any ho va petar Gimme.

Les vendes de vinils baten el rècord des del 1991: ‘Voyage’, d’ABBA, el més venut