La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Barça treu el cap
Si el futbol és una representació de la vida, el Barça ha funcionat els dos últims anys com a metàfora de la pandèmia que ens assola. Cap altre club no ha travessat la crisi amb un grau semblant de desorientació i por, dos efectes que defineixen l’estat actual del món i les precarietats del Barça. Aviat es compliran dos anys de la mocadorada que va marcar el començament d’un període infernal. Aquella protesta massiva al Camp Nou pel cas Barçagate va precedir en tot just tres setmanes el tancament de l’estadi per motius sanitaris i una onada d’esdeveniments: 8-2 de Lisboa, burofax de Messi, moció de censura, dimissió de Bartomeu, convocatòria d’eleccions, caiguda de l’equip, tornada de Laporta, comiat de Messi, destitució de Koeman i retorn urgent de Xavi. Són els pics d’una crisi que no cessa, com la pandèmia, i que empeny al mateix desconcert i les mateixes preguntes: hi ha esperança?, en quina situació es troba el club per afrontar el futur?, s’ha après res d’aquest malson?
Durant els dos últims anys, el club s’ha imposat una ferotge dieta d’aprimament, obligada per la falta de recursos econòmics i una gestió atroç. Les conseqüències són ben conegudes, especialment al capítol esportiu. El Barça ha descendit diversos esglaons a l’escala europea i admet que el seu únic prometedor horitzó és l’ingrés a la pròxima Lliga de Campions. Tot i això, en l’ambient hi sura una cosa semblant a l’optimisme. Com es mesura aquesta creixent temperatura? No hi ha termòmetre que valgui, tret del rum-rum del carrer, que no és el mateix ara que fa quatre mesos.
Des de la derrota i eliminació a Munic, el Barça ha acceptat la seva incòmoda realitat, barallada amb les expectatives alimentades pels somnis de grandesa, clausurats fins a millor època. Amb totes les dificultats que es vulguin, l’equip ha trobat el recurs necessari contra el desconcert. El Barça comença a mostrar identitat i està decidit a defensar-la. Els últims partits han aprofundit en aquests trets. No és un gran Barça i apareixen els senyals del seu convalescent estat, però hi ha un abisme de diferència entre l’equip sense traç dels últims mesos i la innovadora versió actual, presidida pel vigorós efecte de Xavi Hernández i el seu grup de joveníssims centurions.
En aquest punt de la temporada, l’afició del Barça es fa una pregunta impossible ara fa un any: quantes d’aquestes criatures tindran recorregut en el futur? De mica en mica, els dubtes i el desànim donen pas a una imprevista esperança. És fàcil pronosticar un paper rellevant a Ansu Fati, Pedri, Araújo, Gavi i Nico González al Barça que ve. No hi ha millor generació en el futbol espanyol i possiblement en l’europeu. Menys segura és la previsió amb Abde, Jutglà i alguns dels nois que salten circumstancialment al primer equip, però en tots els casos, i el d’Abde resulta molt evident, la contribució és admirable.
L’efecte rejovenidor s’ha traslladat a la gent, que fins ara observava l’equip amb un abatiment mortal. Aquesta remesa semiadolescent també destaca per la capacitat de contagi. Transmet del camp a les graderies, fins ara mig despoblats. Si aquest Barça no té l’atractiu popular que mereix, és que una cosa greu li passa a la massa social.
Xavi Hernández comença a armar l’espina dorsal del Barça amb jugadors que encara no estan en condicions de garantir títols immediatament. El seu temps arribarà aviat i requerirà un hàbit perdut en el club: la bona gestió. Els joves han demostrat la seva tremenda influència. Als dirigents els toca prendre les decisions inverses al catastròfic període que va omplir el Barça de caríssimes mitjanies. ●
Toquen decisions inverses al període catastròfic que va omplir l’equip de caríssimes mitjanies