La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un nou paradigma per a Europa
Els vents de canvi que bufen des de Berlín, la pressió russa i l’auge xinès empenyen la UE a repensar el seu paper al món i a reformar l’euro
El final de l’era Merkel, la pandèmia, el Brexit, les tensions amb Rússia i la competència xinesa són alguns dels factors que conflueixen per fer del 2022 un any amb potencial refundador per a la Unió Europea en què es posaran damunt la taula discussions crucials com la reforma del pacte d’estabilitat, la necessitat d’un pressupost específic per a la zona euro o el paper d’Europa en un món dominat per les tensions geopolítiques. Perquè, com diu el filòsof Luuk van Middelaar al seu nou llibre, Pandemonium, “l’era en què la seguretat, la prosperitat i la llibertat eren de franc s’ha acabat”.
Els vents de canvi que bufen des de Berlín situen la Unió Europea davant un temps nou. A Alemanya hi ha ara un canceller, Olaf Scholz, que proposa “un canvi de paradigma” al seu país per invertir en la cohesió social, planteja “avançar cap a una Europa federal” i està obert a reformar el pacte d’estabilitat de la zona euro. No deixa de ser canceller d’Alemanya però el canvi de to que ha tingut lloc és evident.
França, que està des de l’1 de gener al capdavant de la presidència de torn de la UE, ha convocat els líders europeus a una cimera informal per definir “un nou model europeu d’inversió i creixement”. Podria ser el moment en què el president Emmanuel Macron i el primer ministre italià, Mario Draghi, presentin la seva esperada proposta sobre la reforma del pacte i l’arquitectura institucional de la moneda comuna per aplicar les que, segons el seu parer, han estat les lliçons de la pandèmia i la crisi de l’euro, quan el producte interior brut va trigar quatre vegades més que ara a recuperar-se.
El desenllaç d’aquests debats dependrà de diversos factors. Pel costat francès, òbviament, de qui és el vencedor de les eleccions presidencials aquesta primavera. El panorama canviaria completament si l’interlocutor de Scholz no és Macron sinó Marine Le Pen o Éric Zemmour. Del costat alemany, els acords interns als quals arribi la nova coalició de Govern sobre com finançar el seu massiu pla d’inversions seran la biga mestra de les possibles reformes europees.
Des de març del 2020, quan va esclatar la pandèmia, les regles pressupostàries del pacte d’estabilitat estan suspeses per donar flexibilitat de despesa als governs però aquest any ha de prendre decisions sobre el seu futur. En la seva primera trobada a París, Macron va demanar a Scholz que fos creatiu. Una possibilitat és que certes inversions no computin a efectes de dèficit i deute, els sacrosants límits del 3% i el 60%, per exemple, les destinades a impulsar la transició energètica o la digitalització. Els autodenominats països frugals també comencen a canviar el pas. El nou Govern neerlandès, per exemple, acaba de llançar un pla d’inversions històric i es disposa a anomenar un nou titular al Ministeri de Finances més afí a les noves tesis germàniques.
Una altra negociació pendent és el futur del Fons de Recuperació, els ajuts del qual (uns 750.000 milions d’euros, condicionats a l’adopció de reformes) acaben teòricament el 2027. França vol fer-ho permanent. Un dels impulsors d’aquest instrument, finançat en part per primera vegada per emissions de deute comú, va ser precisament Scholz, l’últim ministre de Finances de Merkel. “Si Itàlia ho fa malament, seria un desastre per a Europa. Llavors els estats del nord podrien dir que la UE no hauria d’haver-nos donat diners, que no els hem gastat bé”, alerta l’ex primer ministre italià Enrico Letta. El seu avís val per a tothom: el fons anticrisi pot ser l’embrió d’una nova criatura financera europea.
El 2022 serà l’any, en fi, que la UE aprovarà la brúixola estratègica de Josep Borrell, alt representant de Política Exterior de la UE, presentada poc després de la caòtica retirada de l’Afganistan, una operació que va tornar a evidenciar la dependència europea dels Estats Units en un moment en què aquest país mira més que mai a la regió indopacífica. El debat ha coincidit amb les negociacions amb Rússia per evitar una altra invasió d’Ucraïna, en què l’interlocutor del Kremlin ha estat Washington, i no Brussel·les ni Europa.
“El que ve a dir la brúixola és que la Unió Europea no pot ser només un espectador en l’escena global, que ha de ser un actor i això s’ha entès”, resumeix Josep Borrell, que apressa els líders a actuar en conseqüència. Arancha González, exministra d’Exteriors, té clar com demostrarà Europa si les seves intencions van de debò. “Com es diu sovint als Estats Units: no em diguis a què dones importància, mostra’m el teu pressupost i et diré què és el que t’importa de debò”. Per reforçar l’autonomia estratègica europea, diu González, el bàndol dels reformistes hauria de prevaler en el debat sobre el pacte d’estabilitat, la cita clau del 2022 per a la Unió Europea. ●
Els pactes interns del nou Govern alemany sobre deute i clima seran la biga mestra de les reformes europees