Les costures tiben per Catalunya i Madrid

Espanya ja no es trenca per Catalunya. O no només per Catalunya. Després de les turbulències polítiques i socials del 2017, els ànims s’han calmat. Els indults als condemnats pel procés han suavitzat l’ambient, i l’independentisme busca una nova ruta mentre intenta respondre a l’exigència ciutadana d’atendre el peremptori present. Però això no ha rebaixat la tensió territorial a Espanya, sempre latent, sempre a punt de prendre la més mínima espurna. Catalunya continua sent la principal assignatura pendent per a l’Estat espanyol i ho continuarà sent aquest any 2022, sense que s’albiri cap idea per encarrilar el problema. A més, sorgeixen altres conflictes. La Comunitat de Madrid emergeix com a pol de pertorbació, de tibantor entre territoris.

El retorn a la normalitat en les relacions institucionals a Catalunya constitueix, per a la Moncloa, tot un èxit. Però l’instrument triat per canalitzar el xoc, la creació d’una taula de diàleg entre governs –en la qual només hi ha ERC per la part catalana–, obliga a dotar de contingut aquell fòrum i a donar resultats, encara que siguin parcials, en els propers mesos. El problema és que qualsevol proposta que pugui posar Sánchez sobre aquella taula sense que se li tiri a sobre la resta d’Espanya resulta insuficient a ulls de l’independentisme.

Tot i així, les dues parts estan disposades a atorgar una durada mínima de dos anys a l’invent. Fins i tot més, si és possible. Tant Sánchez com Pere Aragonès ho necessiten. El líder del PSOE precisa dels vots d’ERC al Congrés dels Diputats per mantenir la seva majoria fins a les eleccions generals de finals del 2023, però l’independentisme tampoc no compta amb la força, els suports i prou ànim com per intentar un altre envit a l’Estat com el del 2017. Així que disposar de temps resulta convenient per a tots dos.

Quan falten dos anys per a les eleccions, Sánchez no pot arriscar en un terreny tan procel·lós com el de les disputes territorials. Per això fins i tot està allargant el moment de clavar-li la dent el sistema de finançament, caducat des de fa anys, fins a disposar de més ingressos que permetin que, amb el nou repartiment, gairebé totes les autonomies percebin que surten més o menys guanyant. Les temptatives de reforma constitucional no passaran de l’àmbit declaratiu.

El cert és que el debat territorial ja no és només una cosa que obrin els nacionalistes perifèrics. Mentre Isabel Díaz Ayuso exerceix el victimisme davant el Govern de Sánchez, cada vegada més barons autonòmics es mostren queixosos per la succió que exerceix el centre. I aquest és un fenomen que s’accentuarà el 2022. En els últims anys, Madrid ha augmentat la població, la renda per habitant és un 35% superior a la mitjana, i concentra gairebé la meitat de les mil empreses més grans d’Espanya. I des de Madrid s’adjudiquen el 87% dels imports d’obres i serveis, a més de comptar amb un potent sector públic, unes infraestructures radials i una política que altres autonomies consideren dúmping fiscal. Les costures del vestit d’Espanya ja no pateixen només per Catalunya. Madrid també, també tiba.