La Vanguardia (Català-1ª edició)
La crisi climàtica busca un oasi
El 2022 continua el diàleg polític per atenuar els efectes de l’escalfament, però necessita ser reforçat pels actors socials
La crisi climàtica serà molt present a l’agenda mundial d’aquest 2022. La conferència del clima de Glasgow (de novembre del 2021) ha mantingut viva la negociació per atenuar l’escalfament mundial; i continuarà a Egipte. A més, les conclusions del VI informe sobre canvi climàtic del Grup Intergovernamental d’Experts de l’ONU (IPCC), que es donaran a conèixer el setembre, recolliran la demanda dels científics a favor d’una acció urgent contra l’escalfament.
L’escenari de la 27a conferència de l’ONU sobre canvi climàtic serà Xarm al-Xeikh (Egipte), que acollirà una nova negociació que ha de servir per retallar la bretxa entre l’ambició dels objectius marcats en l’Acord de París i els insuficients plans d’acció que s’apliquen per dur-la a terme.
La cimera de Glasgow del 2021 (malgrat recollir un “acord imperfecte”) va situar com a nou objectiu prioritari mundial evitar un escalfament per sobre d’1,5ºC (respecte a les temperatures de l’època preindustrial). A més, es va pactar una reducció global d’emissions de gasos hivernacle del 45% el 2030 (sobre el 2010). Però totes aquestes metes són ara com ara gairebé inabastables.
Les emissions mundials de gasos van camí de créixer un 13,6% el
2030 respecte al 2010.
Tot això marca un camí d’un escalfament de, almenys 2,4ºC aquest segle, el que anuncia una continuació de les noves catàstrofes climàtiques.
La conferència de Xarm alXeikh tindrà com a marc aquest dur panorama, al qual s’afegiran les conclusions del VI informe sobre canvi climàtic (IPCC), la segona part del qual (que es divulgarà al febrer) estarà centrada en els efectes de l’escalfament.
Ja sabem que la crisi climàtica manca de precedents; molts dels seus efectes estan en marxa i són ja irreversibles (desglaços, onades de calor, sequeres pujades del nivell del mar, fenòmens climàtics extrems...). I en aquesta segona part de l’informe es divulgaran les conseqüències que està tenint aquest clima extrem generalitzat a tot el planeta.
I el fil argumental està clar. La crisi climàtica amenaça les fonts d’aliments de milions de persones (ja que els seus impactes a les collites tenen més efectes negatius que positius); suposa un risc per a la salut (per l’increment de la mortalitat relacionada amb la pujada de temperatures), i agreuja el risc d’extinció d’espècies (incapaços d’adaptar-se a la velocitat dels canvis). Igualment, aquest fenomen exacerba la pobresa als països en desenvolupament; i, segons ja va alertar l’anterior informe (2014), pot amplificar el risc de conflictes en forma de guerra civil i violència entre grups que ja pateixen la pobresa i els xocs econòmics
Per donar un tomb a aquesta situació, la humanitat es posa com a meta no depassar l’augment de l’1,5ºC (quan ja hem assolit una pujada d’1,1ºC), el que exigeix aconseguir un balanç d’emissions zero per a meitat de segle (la neutralitat climàtica). I això, al seu torn, suposa activar una palanca de canvis socials tan enorme (de model energètic, en primer lloc), que resulta impossible entreveure una transformació de tal abast amb simples i miraculoses decisions polítiques. Es necessita la seva plasmació a l’acció concreta. Per això les cimeres anuals del clima de l’ONU s’han convertit en un examen a l’acció dels governs, sota l’atenta mirada dels científics; són ells vosaltres primers en alertar-nos: sobrepassar les metes de temperatura marcades ens conduirà a un món inestable i a un patiment sense fi, especialment entre els menys responsables d’haver causat el problema.
Els objectius dels plans climàtics nous i actualitzats (que han de presentar els països a l’ONU cada cinc anys) estan molt per sota del que es necessita. Molts països han presentat contribucions d’acció climàtica que inclouen la meta d’aconseguir la neutralitat climàtica a meitat de segle (Xina i Índia, per al 2060 i el 2070 respectivament). Però l’assignatura pendent és que aquestes promeses a llarg termini es concretin amb una ambició a curt termini més gran, per al 2030. Per això, en la cimera de Glasgow es va convidar als països a presentar nous plans climàtics a Xarm al-Xeikh.
Les cimeres del clima constaten que el procés negociador necessita ser apuntalat i reforçat amb els grans actors socials i econòmics, perquè actuïn com a punta de llança i es formin aliances, incloses les grans empreses, per activar acords voluntaris que marquin el camí (per abandonar els combustibles fòssils i els seus subsidis, desterrar el carbó o avançar la data de caducitat del cotxe de combustió).
La negociació de l’Acord de París s’ha mogut entre l’ostracisme i llargs deserts; cal veure si Xarm al-Xeikh serà només un ressort per a les diatribes de Greta Thunberg contra el bla-blabla, o un inspirador oasi en la travessia perquè la terra deixi de ser un planeta cada vegada més calent. ●