La Vanguardia (Català-1ª edició)
El notari del mar de l’Estartit
El meteoròleg aficionat Josep Pascual pren la temperatura de l’aigua a les Medes des del 1974, uns mesuraments que li han valgut el reconeixement de la NASA
Un parell de vegades cada setmana, si la tramuntana i el temps l’hi permeten, Josep Pascual es dirigeix, amb una petita embarcació prestada de fibra de vidre, a 2 quilòmetres de les illes Medes per mesurar la temperatura de l’aigua. Un ritual que repeteix des del 1974 i que li ha permès disposar d’una longeva sèrie de dades que reflecteixen que la temperatura en superfície ha pujat gairebé un grau i mig grau a una profunditat de 80 metres.
Conclusió: “El canvi climàtic és aquí, no és cap broma”, reconeix. Els seus 3.500 dies d’observació directa li van valer, fa un any, una menció en un article del Centre d’Arxiu Actiu Distribuït d’Oceanografia Física (PO.DAAC) de la NASA. Les seves dades registrades manualment durant gairebé mig segle no diferien dels que l’agència espacial dels Estats Units observava des del satèl·lit.
Que Pascual hagi dedicat bona part de la vida a mesurar la temperatura de l’aigua i a anotar dades meteorològiques de la zona – des del 1990 mesura també el nivell del mar, que ha pujat uns 10 centímetres a l’Estartit des d’aleshores–, només es pot explicar per la “passió” que sent per la meteorologia, una afició a què es va iniciar quan era molt jove. Pascual recorda les hores que va passar de petit a la Fiera del mar, la barca de fusta amb què el seu pare i el seu avi sortien a pescar i que ell va fer servir fins fa un any per dur a terme els seus mesuraments. “Va ser la meva guarderia”. Amb 3 o 4 anys, els acompanyava a pescar i molt aviat es va familiaritzar amb vocables específics del temps, més propis d’un meteoròleg que d’un nen. Damunt de la barca sentia els adults parlar de saioles (núvols baixos que delaten la direcció del vent), núvols alts, mar de fons, vent de llevant, de ponent, garbí...
A l’adolescència va començar a fer els seus primers mesuraments de forma rudimentària. Amb un pot de conserves buit calculava la pluja caiguda i als 13 o 14 anys va comprar el seu primer termòmetre “de 20 pessetes” amb què durant un any i mig va mesurar a peu de platja la temperatura de l’aigua, anotacions que encara conserva en una carpeta. Eren estris molt senzills però que van contribuir a reforçar el seu interès per la meteorologia, sobre la qual va anar aprenent de manera autodidacta. Com a estudiant d’enginyeria tècnica agrícola a Barcelona, va començar a freqüentar l’Institut Meteorològic Nacional. “Com a crèdit els portava gràfics de la temperatura de l’aigua”, recorda Pascual. Unes dades que un dia van cridar l’atenció de l’oceanògraf químic Antoni Ballester, que va desenvolupar bona part de la seva carrera a l’Institut de Ciències del Mar. El científic li va regalar una ampolla Nansen, un dispositiu en forma de cilindre que serveix per recollir mostres d’aigua a una profunditat específica, en què s’hi acobla un termòmetre d’inversió de mercuri, que fixa la lectura de la temperatura. Amb aquesta eina va començar, el 1974, a realitzar els primers mesuraments de la seva llarga sèrie. “Al principi, ho feia un cop per setmana i des de fa uns 20 anys, dues vegades”, explica. La curiositat el va fer no llançar la tovallola. “No vaig desistir perquè vaig veure que hi havia coses que canviaven, això em generava intriga i em va empènyer a continuar”, reconeix. A partir de la dècada del 1990, va començar a utilitzar una sonda electrònica, que mesura la salinitat del mar, la temperatura i pressió.
Ara, amb 71 anys, Pascual encara té corda per a estona. “Les ganes encara hi són i la il·lusió és tanta com la del primer dia”, explica aquest meteoròleg, que va exercir de topògraf, i que s’ha convertit en referent per a estudiants, científics i fins i tot per la mateixa NASA. ●
La temperatura de l’aigua en superfície ha pujat un grau en 47 anys, i el nivell del mar, 10 cm des del 1990