La Vanguardia (Català-1ª edició)
Vandalisme a la francesa
El Govern veu un èxit que la nit de Sant Silvestre només es cremessin 874 vehicles
La seguretat ciutadana és un concepte relatiu. Només així es comprèn que la crema indiscriminada de 874 vehicles als suburbis de les ciutats franceses, durant la nit de Sant Silvestre, pugui ser considerada un èxit pel ministre de l’Interior, Gérald Darmanin. Estava satisfet, en efecte, perquè fa dos anys, l’última Nit de Cap d’Any abans de la covid, van cremar 1.316 vehicles. El salvatge ritual prossegueix, encara que atenuat.
França és la campiona mundial d’una tradició piròmana molt particular que dura des de fa més de trenta anys. L’apoteosi es produeix per Sant Silvestre i la nit del 14 de juliol, dia de la Bastilla, la festa nacional. Els cotxes cremen també, en menys quantitat, en ocasió de partits de futbol, celebracions kurdes o sense un motiu clar. Durant la revolta de les armilles grogues es cremaven desenes de cotxes tots els dissabtes de manifestació.
En l’arrencada del 2022 van ser mobilitzats 95.000 policies i 32.000 bombers i personal de protecció civil. Hi va haver més de 400 detencions. A la prevenció i extinció d’incendis s’hi va afegir el control de les mascaretes, de nou obligatòries a l’exterior en ciutats com París. A centenars de persones les van multar perquè no les duien.
Els sociòlegs que han estudiat el fenomen de la crema de cotxes, com Jerôme Fourquet, de la fundació Jean Jaurès, han arribat a la conclusió que les motivacions són múltiples. Hi ha casos aïllats de venjances veïnals o entre bandes de delinqüents, fins i tot propietaris de vehicles en mal estat que els calen foc per intentar cobrar de l’assegurança, però el gruix de les accions té a veure amb una cultura de violència juvenil, de rebuig de l’autoritat, de contestació social irracional i nihilista.
Els cotxes van començar a cremar a finals dels anys vuitanta del segle passat als barris problemàtics d’Estrasburg, la capital alsaciana. Després aquesta pràctica es va estendre per tot el país. Es creu que va tenir a veure, en part, amb la forta tradició alsaciana de focs artificials la nit de Sant Silvestre, com a la veïna Alemanya. Seria una deriva molt radical i delictiva del culte al foc.
La Nit de Cap d’Any del 2007, la primera amb Nicolas Sarkozy a l’Elisi, la fúria incendiària va arribar a una dimensió inaudita. Va
Des de fa més de trenta anys calar foc de manera indiscriminada a cotxes aparcats és tot un ritual
ser la resposta a la duresa verbal de Sarkozy amb la violència als suburbis ( banlieues). Durant uns anys es va deixar d’informar sobre el nombre de vehicles cremats, per vergonya de l’Estat i per evitar el mimetisme, si bé aquelles carrosseries calcinades es van instal·lar al paisatge del primer dia de l’any i del matí del 15 de juliol.
Alguns cantants punks i de rap van promoure el frenesí piròman, amb temes cèlebres com Vive le feu! o Qu’est-ce q’on attend pour foutre le feu? (Què esperem per calar foc).
Segons Fourquet, els incendis, a França, “formen part de l’imaginari de la revolta”. Durant la Comuna de París (el fugaç règim revolucionari del 1871), van fer molt parlar les pétroleuses (dones que provocaven incendis). La setmana sagnant van cremar el Louvre i l’Ajuntament. Hi ha, doncs, una tradició històrica molt sòlida que les noves generacions es resisteixen a abandonar. ●