Així va néixer Vox

Un estudi analitza com va sorgir l’‘ànima radical’ del PP i es va acabar escindint per convertir-se en un partit rival

Vox és una història d’èxit per als seus promotors. En molt poc temps ha passat d’aplegar menys de 50.000 vots a sumar-ne més de tres milions i mig. Però per entendre l’èxit “és imprescindible tenir present que Vox no sorgeix de la ultradreta, sinó del PP”. Aquesta és la principal tesi d’un estudi de l’historiador Xavier Casals sobre la gestació d’aquest grup d’extrema dreta a Espanya ( Vox: d’ànima radical del PP a partit rival).

La hipòtesi de l’estudi planteja que “les arrels de Vox remeten a la fractura de dues sensibilitats o ànimes que coexistien en el PP”. La primera, anomenada “radical, no admet concessions en els principis”, mentre que l’altra, “guiada per la Realpolitik”, es regeix per “posicions flexibles, jutjades com a claudicants” pels seus antagonistes. I aquestes ànimes tenen una història darrere: “Es van formar en la dècada dels noranta i es van consolidar en la següent”.

Ara bé, “la conversió de l’ànima radical del PP en partit rival” és un procés que distingeix “tres etapes associades a canvis en la mobilització de la dreta”. La primera correspondria a l’ascensió de l’“ànima radical en l’última legislatura del govern de Felipe González (1993-1996)”. La segona etapa presenciaria la seva “cristal·lització en les mobilitzacions contra el Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero (2003-2008)”. I, finalment, la tercera etapa escenificaria la “fractura de les dues ànimes del PP arran del canvi d’estratègia que va imposar Mariano Rajoy” a partir del 2008.

En definitiva, segons Casals, “la irrupció de Vox no rau en una ultradreta suposadament amagada en el PP, sinó en l’escissió d’un sector de la seva ànima radical, que va mutar”. Però per arribar fins aquí, la dreta espanyola ha viscut una atribolada trajectòria. Al principi va ser Aliança Popular,

Ultradreta/VOX Vots en milers

1982 182 5.548 2.029

1986 49 5.248 2.056

Percentatge sobre el

Cens electoral

FONTS:

AP/PP 1989 244 5.285 1.618 cens

Centre: 1993 8.201 415 una federació de grups conservadors que intentaven atreure el vot del “franquisme sociològic”. Aquell espai constituïa una presumpta “gran veta electoral”, formada per aquells que van viure plàcidament durant la dictadura i que desconfiaven de la transició.

Després del naufragi de la UCD centrista el 1982, AP “va aglutinar el vot antisocialista” mitjançant una oferta d’ampli espectre “en

L’evolució del vot de centre i dreta a Espanya

La radicalització d’un sector de l’electorat popular va cristal·litzar en les grans protestes contra Zapatero

què coexistien” centre dreta, dreta i extrema dreta, així com liberals i democristians. El partit, tot i això, no es va enlairar fins a l’arribada de José María Aznar, que es va proposar que el PP “ocupés de debò l’espai de centre”, tot i que això exigia “cohesió” i “no tenir ningú més a la seva dreta”. 1996 9.716 2000 10.321 2004 9.763 2008 52 10.278 2011 74 10.866

En aquell escenari, i amb l’objectiu de derrotar un PSOE en declivi, el PP va protagonitzar la “legislatura de la crispació” entre el 1993 i el 1996. I, segons l’estudi, aquella legislatura va presenciar la irrupció de l’“ànima radical” del PP, en “interioritzar els pactes entre PSOE i CiU” com un “sacrifici dels interessos nacionals” davant el “xantatge” de Pujol i els nacionalistes. Aquesta percepció també va generar tensions “en el PP arran de l’acord d’Aznar amb CiU” el 1997. I el partit va viure una certa crisi d’identitat que es va traduir en l’“escissió” dels que “se sentien espanyols i de dretes”: el PADE. Però aquella marca no va tenir èxit davant Aznar.

A més, la “sensibilitat més radical del PP va tornar a emergir amb el tripartit català” i la gestació del nou Estatut, el desembre del 2003. I aquella radicalitat es va veure reforçada per la derrota del 2004, després dels atemptats gihadistes de l’11-M, l’atribució dels quals a una fosca conspiració va constituir una dels senyals de l’ànima radical del PP. Santiago Abascal, avui líder de Vox, mante2015 67 7.236 2016 58 7.941 2019 2.688 4.374 2019 3.657 5.047 nia i manté aquesta hipòtesi.

Juntament amb l’ofensiva contra l’Estatut, el PP va trobar altres “línies de xoc” en el “republicanisme” del socialista Zapatero. El nou president va impulsar l’“ampliació de drets civils”: matrimoni homosexual i lleis de violència de gènere, interrupció de l’embaràs o memòria històrica. Davant d’això, les reaccions d’“afirmació nacionalista espanyola” van generar

La derrota del 2008 va portar Rajoy a moderar el discurs, però això el va distanciar de l’‘ànima radical’ del PP

el naixement de Ciutadans o d’UPyD. Però la derivada bàsica van ser les grans manifestacions al carrer de la dreta sociològica contra el diàleg amb ETA i en “defensa de la unitat nacional”. Aquella etapa va consolidar en sectors del PP la imatge que l’esquerra representava la “anti Espanya”, aliada del “separatisme i el terrorisme”. Però aquesta “dreta combativa” no va evitar una nova victòria de Zapatero que va dur Rajoy a un canvi d’estratègia i a “fugir del radicalisme”. Per exemple, després de guanyar les eleccions del 2011 no va modificar la llei de l’avortament.

El problema és que el centrisme de Rajoy va ser jutjat una traïció dins del PP i el va enfrontar a figures rellevants de l’era d’Aznar. Sobretot perquè, en paral·lel, va esclatar el procés sobiranista català, que va afavorir els partidaris de la “recentralització”. Allà va néixer la idea de crear Vox “com un PP genuí”, en què finalment es va imposar el projecte d’Abascal de “crear una dreta nova”.

Vox es va quedar a 1.740 paperetes d’obtenir escó a les europees del 2014, però el PP ja havia perdut més de 16 punts respecte als anteriors comicis, i això deixava “un potencial espai de creixement a la dreta”. Vox no el va omplir llavors, però sí quatre anys després, propulsat per la “crisi d’Estat” que va provocar el secessionisme català l’octubre del 2017.

A partir d’allà, Vox va aconseguir atreure “els crítics de la dreta amb el règim del 78”, que no niaven en l’atomitzada ultradreta sinó en l’ala radical de l’electorat popular. Aquest sector s’havia consolidat en les grans protestes contra Zapatero i es va reactivar amb el Govern de Pedro Sánchez. Rebutjava l’avortament i el matrimoni gai i defensava l’abolició de l’estat autonòmic davant la “dreta covarda” del PP. I un cop convertit en expressió del “nacionalpopulisme espanyol”, Vox va incorporar “un nou enemic al seu discurs: l’estranger-invasor”.

L’elecció de Casado el 2018, després de la caiguda de Rajoy, i el seu anunci que l’ànima radical del PP havia tornat, arribava tard i va enfortir Abascal, “consolidat ja de manera larvada com una oferta rival competitiva”. Vox feia seus temes essencials per a l’ànima radical de l’electorat popular i els “reformulava” agressivament i des d’una “lògica passional”. ●