L’insostenible retard energètic català

Teresa Ribera, vicepresidenta tercera del Govern central i ministra per a la Transició Ecològica, va concedir diumenge una entrevista a La Vanguardia que portava aquest eloqüent titular: “Què espera Catalunya, dependre energèticament d’Aragó?”. La ministra Ribera qualificava d’“enorme error” i de “barbaritat” que Catalunya no estigui impulsant en la mesura necessària la promoció de les energies renovables al seu territori. I il·lustrava la seva opinió amb aquesta dada: al llarg del 2021 s’han implantat a Espanya instal·lacions capaces de generar gairebé 6.000 megawatts fotovoltaics addicionals i 600 megawatts eòlics, i ni un de sol d’aquests nous megawatts no es produirà a Catalunya. Segons la ministra, aquestes dades acrediten que Catalunya s’està quedant despenjada de la transició energètica. Malgrat que la llei del Canvi Climàtic preveu que cap al 2030 el 50% de l’electricitat sigui d’origen renovable, percentatge que som molt lluny d’assolir. Mentrestant, altres comunitats, com Aragó, acullen importants desenvolupaments en aquest sentit, i no falten les companyies privades que preparen línies d’alta tensió cap a Catalunya per comercialitzar un subministrament net imprescindible que, ara mateix, no garanteix la política catalana.

En la nostra edició d’ahir, Teresa Jordà, consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, replicava a la ministra Ribera, assegurant que Catalunya no cauria en la dependència energètica d’Aragó i que “tindrem un model de transició propi”. Però no concretava com s’aconseguirà. Jordà denunciava que els successius governs espanyols havien “deixat la transició energètica en mans dels grans oligopolis energètics”. I, també, que “les grans línies d’alta tensió destrossen el territori”. Però sobre la seva transició deia poca cosa més que es basaria en un “model just, democràtic, distribuït i fet juntament amb el territori”. Tot plegat, poc després que la reforma del decret d’energies renovables acordada per ERC, Junts i comuns donés resultats decebedors per l’increment de restriccions i la molt escassa ambició.

Catalunya, com a país industrial, sempre ha planificat amb temps els plans energètics. Però això és una cosa que ara mateix no s’està fent, tota una greu imprudència, per no dir una irresponsabilitat. Encara més si tenim en compte que l’actual model de producció energètica catalana té els dies comptats: es va prendre l’acord de tancar, entre l’any 2027 i el 2035, les centrals nuclears de Vandellòs 2, Ascó 1 i Ascó 2. I, també, que l’energia nuclear és ara mateix la que genera més del 50% de l’electricitat consumida a Catalunya. Una vegada deixin de funcionar aquestes centrals, i si això passa sense que s’hagi culminat la transició energètica local, Catalunya es veurà abocada a una dependència energètica encara més gran si vol mantenir el ritme de consum d’indústria i particulars. La passivitat no és una opció en la present conjuntura. Tampoc no ho és el bloqueig: des del 2019, dels 600 projectes d’energies renovables presentats a Catalunya, ben pocs han aconseguit arribar a la fase d’informació pública.

Es pot entendre que el Govern s’estimi més les petites instal·lacions que no pas les grans, però no fins al punt de posar en risc la viabilitat energètica del país. I això és el que fa quan sotmet les instal·lacions solars i els parcs eòlics (de més de 5 MW i 10 MW, respectivament) a dures exigències de tramitació i de consens social i territorial. Supeditar el desenvolupament del país a aquests consensos pot conduir al suïcidi econòmic col·lectiu. I, en el millor dels casos, a consolidar la dependència de l’energia de procedència exterior, taló d’Aquil·les d’una comunitat que vulgui, com vol Catalunya, tenir les regnes del seu futur a la mà. ●

Si vol controlar el seu futur, Catalunya no pot dependre del subministrament forà