Optimisme? Sí, però...

Amb l’arribada del nou any la tradició imposa que s’hi acompanyin tota mena de valoracions, anàlisis i reflexions sobre com serà l’any que s’inicia. Aquest any no és, lògicament, una excepció i la tradició ve reforçada per la situació de pandèmia que ha marcat tot l’any 2021 –i també bona part del 2020– que ens imposa la necessitat de refugiar-nos en una expectativa esperançada. Forçosament, ens diuen, l’any 2022 ha de ser millor que el que hem acabat; necessitem, desitgem i creiem que ha de ser millor.

Però les valoracions estan dividides. Hi ha les que són certament positives i optimistes, però també les negatives i pessimistes. La pandèmia continuarà o ja l’estem guanyant malgrat la greu incidència actual. Econòmicament, tot tendirà a millorar o es poden denunciar febleses que podrien accentuar-se durant aquest 2022. Hi ha opinions diverses, totes amb fonaments raonables. Domina, sobretot, una forta incertesa, que ens fa percebre la nostra fragilitat. Tot és possible, tot està obert; aquesta seria la conclusió.

M’apunto, no obstant, a l’expectativa optimista. Entre altres raons perquè la valoració pessimista provoca o pot provocar una acceptació fatalista que ens abocaria decididament a la contemplació conformista de la crisi inevitable. Hi ha raons per a l’optimisme i aquestes són les que hem de regar cada dia amb convicció, dedicació i confiança. Només així l’horitzó pot aclarir-se, tot reconeixent que no és segur que la voluntat col·lectiva sigui suficient, però, si aquesta –la voluntat– falla, tot serà més complicat, més difícil, més insegur.

Que s’entèn per voluntat col·lectiva? Molt senzill. Davant d’una crisi greu –i la pandèmia ho ha estat i ho continua sent– cal prioritzar-la en els objectius de qualsevol acció de govern i cal aplegar tots els esforços en aquesta prioritat. A greus crisis, grans acords. Això està escrit des de fa temps al llarg de la història. Les catàstrofes, les crisis rellevants, requereixen de grans respostes col·lectives, posposant altres ambicions, centrant-se tots en la voluntat de superar la crisi.

Tenim una situació greu i un entorn que la viu de manera semblant. Una forta crisi social, econòmica, que fa aflorar desigualtats difícils de superar, amb exigència de nous models de creixement, amb riscos ecològics cada dia més evidents. Però, precisament per la gravetat de la crisi, la construcció d’un projecte col·lectiu que comprometi àmplies bases polítiques i socials hauria de ser més fàcil. Aquesta possibilitat és la que obre l’expectativa més optimista per al 2022. El no acord ja no té cap mena de justificació, quan tot convida –quan no exigeix– a buscar en el compromís integrador la manera més eficaç i justa d’afrontar el repte.

Què esperem? Que tot vagi pitjor? És absurd i irresponsable. Europa viu com nosaltres aquesta situació de crisi. I Europa ens pot ajudar molt; de fet, ja ho està fent. Però seria ingenu esperar que aquesta ajuda ignori les divisions internes. No es pot esperar res de fora si des de dins no es dona exemple. País dividit, país empobrit. I Europa té cua per cobrir les vacants dels que no siguin capaços de posar-se d’acord internament. Fins i tot Itàlia ho està entenent.

Hi ha raons per ser optimista. Però també comportaments que ens traslladen missatges negatius, entristits. Gent entossudida a dividir i trencar ponts quan el que ens demana el 2022 és exactament el contrari. Ho farem? El cost de no fer-ho seria tan greu que cal pensar que s’imposarà la necessitat per damunt del sectarisme. El 2022 ha d’anar bé! ●

Tot convida a buscar en el compromís integrador la manera més eficaç i justa d’afrontar el repte