La Vanguardia (Català-1ª edició)
Partits polítics contra el futur
AEuropa, els líders polítics s’estan dividint entre els que volen combatre el futur i aquells que centren els esforços a gestionar el present. Els partits es debaten entre els que proposen el retorn al passat polític –un exemple el trobem en el candidat a la presidència de la República Francesa Éric Zemmour– i aquells que, com Emmanuel Macron, volen parlar de la gestió del present. En tots dos casos es manifesta un rebuig o temor parcial al futur. Fins i tot, la Unió Europea planteja el marc d’ajuda
Next Generation des de la perspectiva de canalitzar les societats cap a un horitzó polític on les ideologies ja no tinguin cabuda per decidir cap a quina societat avancem. Mentre que la Unió Europea busca establir una nova autopista per definir com hem d’arribar al futur, els estats que la conformen busquen la fórmula d’arribar-hi com més tard millor i, si fos possible, en direcció contrària.
Al seu assaig Lo que está en juego, l’historiador Philipp Blom planteja la incomoditat latent de la política i de les elits tradicionals per veure en el futur una oportunitat favorable als seus interessos. Com diu Blom, “en el món ric, gairebé ningú segueix creient de debò que els seus fills viuran millor, que la feina dura tindrà la seva recompensa, que els polítics volen o poden actuar per defensar els interessos dels votants, que a la humanitat l’espera un demà millor. Per tant, val més no canviar res. Mantenir l’statu quo passa a ser el principal objectiu”. Aquest clima porta a considerar el progrés, tant per part de la dreta com de l’esquerra, com un factor que desestabilitza i confon. Enfront del futur associat al progrés econòmic, a la millora del benestar social i a la lluita contra les desigualtats hi ha una altra posició que va guanyant terreny, que assenyala com a conseqüència de l’avenç de la robòtica la pèrdua d’ocupació, com a conseqüència de l’obertura de les fronteres a la immigració l’afebliment de la sobirania nacional, com a conseqüència de la innovació tecnològica l’erosió de les llibertats, i que entén les mesures imposades per a la gestió de la pandèmia, associada als avenços de la ciència, com a actes contra l’humà.
La posició del populisme actual contrasta poderosament amb la de principis del segle XX. El nazisme, el comunisme i el feixisme eren ideologies que se sustentaven en el desenvolupament tecnològic i científic, tant en el pla de les idees com en el pla de l’estètica, fins a convertir-los tots dos en instruments de domini i anihilació de persones i territoris. Moviments estètics com el futurisme a Itàlia, el constructivisme rus al servei de la revolució o les tecnologies del poder del nazisme aplicades al desenvolupament militar i científic van definir la seva concepció política, malgrat que molts dels seus líders tinguessin nostàlgia del passat, com Hitler o Mussolini. El populisme actual no és una reacció al present sinó una reacció al futur per aturar-ne l’avanç.
Les eleccions a la presidència francesa del 2022 permetran veure com el populisme més centrat de Marine Le Pen, la França insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, la batalla per evitar la decadència de França d’Éric Zemmour, el nacionalsobiranisme de Nicolas DupontAignan, la França patriota de Florian Philippot, “la reconquesta dels dies feliços” de Fabien Roussel i la República sobirana de Georges Lazzarini plantejaran als seus votants una mena de retorn al passat per recuperar els valors republicans que alenteixin o aturin momentàniament l’acceleració de la història.
Fins i tot Emmanuel Macron, Valérie Pécresse i Anne Hidalgo es veuran obligats a incorporar als seus discursos no només l’anàlisi de què cal fer en el present i el futur, sinó també la determinació de quin passat es pren com a referència per tornar-hi. Debats com els de l’energia nuclear, la reindustrialització, la sobirania tecnològica, la lluita contra el canvi climàtic i la reforma de les pensions que dominen l’agenda francesa s’hauran d’abordar tenint en compte quina França es vol preservar. S’hi oposarà la incertesa del futur a les certeses del passat.
És un combat entre partits instal·lats en el presentisme i partits que s’escoren en la defensa del passat; entre aquells que s’adapten a l’acceleració de la història i els que s’hi oposen. Aquesta concepció política refractària al futur acabarà arribant a Espanya a les pròximes eleccions generals. ●
El populisme actual no és una reacció al present sinó una reacció al futur per aturar-ne l’avanç