De nacions que viuen i moren

L’any 1898, després de l’esclat de la guerra de Cuba, el primer ministre lord Salisbury va pronunciar una conferència a la Primrose League de Londres. La Primrose League era una mena de think tank del Partit Conservador. I Salisbury hi va anar a justificar la política britànica a l’Extrem Orient durant la disputa amb Rússia i Alemanya pels ports xinesos. Com que era, com el públic que l’escoltava, un imperialista recalcitrant, va aprofitar l’ocasió per fer una digressió teòrica sobre la missió colonial de les grans potències. Va ser en aquest context que va deixar caure la famosa distinció entre nacions que viuen i nacions que, com segons ell la Xina d’aleshores, moren. I com que l’actualitat manava, també va creure convenient de fer, al marge d’aquesta digressió, una referència diplomàtica i innòcua al conflicte de les Antilles, en què va recordar la posició neutral del seu govern.

Per una confluència atzarosa de confusions, prejudicis i susceptibilitats, a Espanya es va desencadenar una onada d’indignació quan es va rebre el telegrama amb el resum del discurs de Salisbury. Es va entendre, per dir-ho com Joan Maragall a l’article que va dedicar al tema al Diario de Barcelona, que quan parlava dels xinesos pensava en els espanyols. I el patrioterisme va fer bullir a la premsa la suposada perfídia del primer ministre britànic. L’autor de La vaca cega va escriure aquest article al cap d’uns dies, quan ja se n’havia fet un bon caldo, i hi va posar uns galets assenyalant que la ira s’havia encès per un malentès i que Espanya, sens dubte, estava malalta, però es podia curar si determinades forces econòmiques (és a dir, la burgesia catalana) assumien la direcció política de l’Estat i es feien càrrec de la seva regeneració, europeïtzació i modernització. Precisament amb aquest propòsit es va crear ben aviat, amb el suport de la patronal Foment del Treball, la Lliga Regionalista.

El catalanisme que va sorgir de la crisi del 98 jugava a adoptar el paper d’una potència

Tant al voltant de la comparació entre les gestions que els Estats estan fent de la gran pandèmia com sobre l’estat de salut de la nació catalana, comencen a circular arguments que recorden el vell discurs colonialista de Salisbury sobre les nacions que viuen i les nacions moribundes. El lloc que la Xina ocupa ara en els primers raonaments posa irònicament de manifest alguns límits de l’ús d’aquesta metàfora biològica. Els que aleshores es donaven per morts avui passen pels més vius. Pel que fa a les argumentacions que miren Catalunya com un pacient crític, es dona un fenomen també curiós. El catalanisme que va sorgir de la crisi del 98 jugava a adoptar el paper d’una potència que podia regenerar la moribunda nació espanyola si actuava imperialment i tractava la resta del territori peninsular com la seva colònia. Les versions que criden més l’atenció de l’independentisme actual prefereixen, en canvi, sense abandonar el mateix marc mental decimonònic, invertir els rols i buscar l’èxit interpretant el paper dels colonitzats.