La Vanguardia (Català-1ª edició)
“M’il·lusionen els encàrrecs que no sé si sabré fer”
Oriol Malet Il·lustrador
Us sonen els noms de Henry Darger, Carlo Zinelli, Madge Gill, Adolf Wölffli, Jean Perdrizet o Mary T. Smith? Són alguns dels grans creadors del que Jean Dubuffet va anomenar art brut, inicialment també art dels folls fins que lacríticaelsvaincorporaralcosde l’art, des d’on van tenir una gran influència. L’il·lustrador Oriol Malet, habitual d’aquest diari, i el galerista Christian Berst n’han fet un còmic, Un món d’art brut (Comanegra amb traducció d’Adrià Pujol Cruells, Norma en castellà amb traducció d’Eva Reyes).
Tot va començar com una mena d’aposta entre Christian Berst i l’editor Guy Delcourt...
Va ser la típica cosa entre dos amics, tots dos grans coneixedors de l’art brut: “Tu que fas còmic n’hauries de fer un sobre l’art brut”... L’editorial Delcourt és molt gran, pràcticament una corporació, i van pensar que sí, però caldria trobar la manera d’oferir al gran públic un tema tan poc comercial, ser didàctics...
Sense perdre mai l’essència del còmic.
Sí, i mostrant la duresa que hi ha darrere del terme art brut, les situacions complicades. Jo venia d’acabar Mandela i el general, i havien vist que la meva manera de treballar és atípica. El 90% dels autors de còmic segueixen un guió molt estricte. Jo no. Havia treballat amb John Carlin, que no és guionista, i ens ho vam fer a la nostra manera.
I vostè ja coneixia l’art brut?
Una mica sí, de quan vaig estudiar Belles Arts i d’alguna experiència que havia tingut i vaig pensar que m’encantaria. D’una banda, perquè això passava per estudiar l’art brut, de l’altra que això passava a França, que vol dir que mentrestant pagarien avançaments. Van dir que molt bé, però que a veure quina proposta els feia.
Encara no tenia res, llavors, esclar...
No tenia ni guió, però vaig fer unes il·lustracions en què un dels autors d’art brut surt representat i el dibuix va mutant cap a una de les produccions artístiques. Els ho vaig ensenyar i van veure que era la clau, i bé, és un dels motius pels quals la crítica francesa celebra molt aquest còmic.
I s’hi va llençar.
A partir d’aquí vaig fer recerca i el guió, que no vaig deixar tancat, i em vaig posar a fer pàgines. El que no preveia era que ens agafaria la pandèmia pel mig. A França es confinaven que havia d’entrar a màquines. I ho vam aturar. Em vaig dir: “Trec el peu de l’accelerador”.
I no el van enviar?
No. Com que no sabia si moriríem tots de covid em vaig dir que era el moment de revisar-ho a fons. Fins al punt que el còmic havia de ser només meu, però Christian Berst, el galerista que ja m’havia obert totes les portes del món, es va convertir en coautor: li vaig anar demanant consell, i ell al principi no gosava però s’hi va anar posant, i eren unes opinions privilegiades, per mi; tenia tota la raó quan em proposava canvis. I l’editor també aconsellava, com un gran entrenador que veu fins a on pots arribar: “Sigues més tu en aquest passatge, en comptes d’explicar tant, dibuixa”... Tots aquests consells són els màxims encerts del llibre.
La pandèmia ha beneficiat el llibre, doncs.
Sí, no crec que pugui estar mai més tres anys fent un llibre...
Vostè té un segell propi que alhora és molt flexible, i aquí li ha estat molt útil.
Sí, i no entenc gaire per què és així. A La Vanguardia mateix quan vaig començar podia fer un retrat realista com una il·lustració més abstracta. Aquí, al llibre, hi ha esforç, esclar, però també em surt amb naturalitat.
Tot un repte.
A mi el que m’il·lusiona més dels encàrrecs és que hi hagi un punt de no saber si ho sabré fer i aprendre-ho, perquè si no m’avorreixo.
És més fàcil entendre l’art brut llegint aquest còmic que segons quin manual...
Perquè aquí es veu què és i el procés d’on surt. Per això amb quatre imatges ells van veure que la meva proposta era un bon camí, l’explicava visualment ficant-me a dins dels estils, i això el còmic ho permet molt bé. És un còmic atí
Pausa per la pandèmia “A França es confinaven que el llibre havia d’entrar a màquines, i ho vam aturar”
Heterodòxia “És un còmic atípic però alhora és còmic pur, són historietes amb el llenguatge del gènere”
pic, però alhora és còmic pur, són historietes, amb el llenguatge seqüencial propi del gènere.
I li sap greu haver d’anar a França perquè aquí no hi ha un mercat tan potent?
Sí. Aquí hi havia un mercat fortíssim de còmic, als seixanta i setanta, que es va destrossar, culturalment som així d’imbècils. Així que he de publicar a França i en paral·lel aconseguir vendre els drets perquè es publiqui aquí. És una via. Però com a bon mercat, al mercat francès has de tractar temes que els interessin allà, i si portes temes locals d’aquí pot ser que no els interessin. A mi m’interessen moltes coses d’aquí, la contracultura per exemple, que m’agradaria molt treballar, però si vull anar per aquí hauria de proposar un còmic de la Jane Birkin o d’algú que els agradi allà d’entrada. I és normal.
A França creuen en la cultura. Home, és que per exemple, al museu Pompidou cada sala cedeix temporalment una obra per a una zona d’accés lliure! O al metro t’hi pots trobar una exposició de la fotògrafa Vivian Maier. No són originals, són reproduccions que a l’Ajuntament li costen poc... Si allà no et culturitzes és gairebé perquè no vols. Aquí no. Aquí si no et culturitzes és perquè no formes part d’una elit econòmica, o perquè tens força voluntat. Els governs i ajuntaments no poden dir que tot costa molts diners, perquè no és cert. ●