La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Avui dia els cuiners són semideus”
Éric Besnard Cineasta, estrena ‘Delicioso’
El cineasta francès Éric Besnard ( Cash, Pastel de pera con lavanda)
ens serveix en pantalla tot un tiberi gastronòmic amb Delicioso,
una proposta d’allò més original que s’estrena aquest dimecres als cinemes i que s’endinsa en l’origen del primer restaurant francès. Ambientada el 1789, just abans de la Revolució Francesa, narra com Pierre Manceron, un prestigiós xef, és acomiadat pel duc de Chamfort després d’haver-se atrevit a presentar davant els convidats uns plats per iniciativa pròpia. Juntament amb el seu fill, torna a casa seva al camp i abandona la seva passió per la cuina fins que una misteriosa dona anomenada Louise, que vol ser la seva aprenenta, li retorna la confiança i l’amor pels fogons.
Què hi ha de real en la història?
El que es diu a la pel·lícula sobre la gastronomia és cert. Tota l’evolució de la cuina i el fet que el restaurant es creï en aquella època. En canvi, la veritat històrica és que el primer restaurant es va fundar a París, però jo no volia fer la pel·lícula allà perquè sabia que no tindria els diners per reproduir l’ambient de la ciutat al segle XVIII. Tampoc no volia fer un biopic. M’interessava la idea del restaurant com a parada a la carretera.
Parleu-me del personatge de Manceron. En qui es va basar?
És una metàfora feta juntament amb el guionista Nicolas Boukhrief. Jo m’he projectat en aquest personatge. El vaig triar perquè em permetés parlar del segle de les llums a França. Al principi no volia fer una pel·lícula sobre cuina, volia que fos sobre el segle de les llums, i documentantme em vaig adonar que el primer restaurant va néixer en aquella època i vaig entendre que això també era una idea de les llums. Per tant, vaig voler crear un personatge que fos víctima de la seva classe social. Veure com el criat es converteix en ciutadà i l’artesà en artista.
El suport de la Louise és clau, i això que Manceron li diu que les dones no saben cuinar.
Al segle XVIII no hi ha dones a les cuines. Cap. Així doncs, em va interessar que la primera dona que hi va entrar també sortís a la pel·lícula.
Amb el temps, els cuiners han aconseguit una gran fama de què no gaudien abans.
Els últims 50 anys l’estatus social que ha canviat més és el del cuiner. Fa cinquanta anys, quan un es volia dedicar a la cuina era perquè no li havia sortit bé la formació de perruquer [riu]. Avui són semideus. Tenen la glòria de les models dels anys noranta com Cindy Crawford i Naomi Campbell.
La pel·lícula ofereix tot un banquet d’aliments elaborats de manera majestuosa. Amb quins xefs ha col·laborat?
Context històric “Vaig triar el personatge de Manceron per parlar del segle de les llums”
Cinemes i restaurants “Són dos llocs de gran racionalitat; et fan pensar i xerrar, i invoquen els sentits”
Vaig comptar amb la col·laboració de dos xefs; un d’ells treballa al Ministeri d’Afers Exteriors i és l’home que representa França a tots els diplomàtics del món. Era molt agradable tornar a trobar el sentit que tenien aquestes receptes.
Delicioso té ingredients de drama, comèdia i molt d’humor...
Volia fer una pel·lícula vitalista, i sense humor seria una història que s’acabaria malament.
Com va anar el procés de càsting?
L’únic dels actors principals amb qui no havia treballat abans era Grégory Gadebois, un gran actor de teatre. L’havia vist actuar i un dia me’l vaig trobar i li vaig dir que volia escriure una pel·lícula per a ell. Es va llegir el guió, em va dir que sí i des d’aleshores he escrit dues pel·lícules més per a ell. Una ja l’hem rodada. Malgrat que és un home corpulent, té la fragilitat d’una criatura i m’interessava molt filmar les seves mans, molt gruixudes i molt tendres.
Com és la seva relació particular amb la gastronomia?
M’encanta cuinar. No podria haver fet una pel·lícula així si no m’agradés. Crec que hi ha molts punts en comú entre els restaurants i el cinema. El restaurant és un lloc on es menja, però també es gaudeix del fet de compartir i d’estar amb gent. El cinema és com una pel·lícula de Woody Allen, perquè un va al cinema per parlar de la pel·lícula quan surt. Així doncs, són dos llocs de gran racionalitat perquè et fan pensar i xerrar, i invoquen els nostres sentits.
La pel·lícula ja s’ha estrenat a França.
Ha tingut molt bona acollida i es nota que genera plaer. Sense les restriccions hauria funcionat més bé, però què hi farem. ●