La Vanguardia (Català-1ª edició)
El males influències del turisme
Sebastià Roig busseja en els anys del desenvolupament a la premsa del Movimiento
la torre dels magatzems Jorba, o el Golden Arrow ( Sageta d’Or), el cotxe amb què Henry Segrave havia aconseguit el rècord de velocitat sobre terra a Daytona Beach, a 372,340 km/h. D’aquest cotxe només se n’ensenyava la carrosseria i el xassís, tota una metàfora d’aquell esdeveniment. També cal destacar les quatre sessions fotogràfiques que va fer al circuit de Terramar de Sitges, un projecte també fallit. Una de les imatges representa una aparent cursa entre un automòbil de competició, una moto i una avioneta, el 1931.
En els 25 números que va publicar la revista Imatges, Casas hi va tenir un paper destacat amb reportatges sobre el barri xino de Barcelona –“recorden les imatges de Brassaï dels baixos fons de París”, diu el comissari–, sobre els vagabunds que dormen al carrer o sobre la conflictivitat en un matx de futbol entre el Barça i l’Espanyol. Una foto seva d’un guàrdia a cavall disparant contra uns vaguistes va motivar el segrest de La Rambla de Catalunya.
El retrat era una altra de les facetes preferides de Casas. Va començar amb fotografies de boxejadors que després va estendre a futbolistes que portava a l’estudi vestits amb la samarreta del seu equip –fins i tot es van fer servir per fer cromos–. Destaca una sèrie dedicada a periodistes: Josep Maria de Sagarra, Irene Polo, Sempronio, Paco Madrid, Josep Maria Planes, Joaquim Ventalló..., sempre amb algun detall que permet acostar-se a la seva personalitat. Són especialment rellevants les imatges d’una trobada de Josep Pla i Josep M. de Sagarra amb Francesc Pujols a Martorell, una visita de Buster Keaton a Sitges o la presència de Josephine Baker a l’hotel Majestic. També són seves unes fotos de promoció per al Patronat de Turisme de Sitges i un reportatge sobre els turistes britànics que desembarquen en els primers creuers.
Al catàleg, Guillamon conclou que “en aquells mateixos anys el doctor Emili Mira impulsava els estudis psicotècnics, Pere Prat i Gabellí donava a conèixer les teories de la publicitat racional, i Pere Català Pic les aplicava a la fotografia de producte. Sagarra i Casas, més que ningú, van portar aquestes idees al camp del periodisme”. Són les seves fotos sobre xemeneies de fàbrica, escales mecàniques, l’estructura que sostenia un anunci lluminós o la del porter Ricardo Zamora vestit com un dandi mentre encén una cigarreta. ●
Quan el setembre del 1966 va entrar la turista 13 milions per la frontera, el diari Los Sitios va explicar que aquest èxit es devia “a la realidad de un país que vive sumergido en una paz, en una estabilidad únicas, y al que la mano generosa del Creador ha dotado de una naturaleza excepcional, y de unas gentes que en medio de una Europa mecanizada e insensible, aún vibran ante la belleza, el arte y el amor”. I amb aquesta cita s’obre Turistes a babord! Franco, biquinis, toros i sangria (Úrsula Llibres), del periodista i escriptor Sebastià Roig.
Una Espanya aïllada i esgotada per l’autarquia s’obria a partir dels cinquanta al turisme exterior, tot i que el mateix règim temia influències nefastes. Sebastià Roig ha buscat aquesta contradicció en la prosa falangista que va inspirar alguns mitjans de Girona entre el 1940 i el 1970.
“La República permitió que la villa de Tossa fuera asaltada por el judaísmo internacional y convertida en campo de todas sus experiencias y sandeces. En verano se citaban en Tossa los artistas (?) que con unos metros de tela y unos cuantos pinceles disimulaban la práctica del nudismo, inmoralidad que cometían de manera impune y vergonzosa”. Així valorava El Pirineo, el 1941, la Tossa de Chagall i els artistes. El governador civil Antonio Correa va deixar clar que calia tornar “por los fueros de moralidad y decencia que tanto habían caracterizado las morigeradas costumbres españolas, que rechazan todo lo que de ridículo y exagerado ha venido del extranjero”.
A partir dels anys cinquanta, quan creix el nombre de turistes, se’n comencen a veure algunes virtuts. El 1954 Los Sitios va parlar amb un cambrer: “En la mesa, en la cual ha comido un turista alemán o inglés, una vez cambiados los platos, podría sentarse perfectamente otro cliente, mientras que, indefectiblemente, en la que haya usado un español ha de cambiarse todo: ceniza, mondadientes, flores”. Són anys de tòpics: sueques, sangria, flamenc, toros, barrets mexicans...
L’aparició del biquini va provocar escarafalls. Molestava que es veiés el melic, “esta poco estética parte del cuerpo humano”. Mn. Carles de Bolós parlava de desvergonyiment dels que “pretenden entrar en nuestros templos vestidos con trajes que casi podríamos calificar de adámicos”. Però l’incident més destacat té lloc a Llafranc el 1962. Un grup d’anglesos va sortir a banyar-se de nit, un dels nois va arrabassar de broma la part inferior del biquini a una noia i la va penjar del pal de la bandera espanyola. Van acabar a la presó.
Creixien les crítiques al “turismo de alpargata”, als hippies (“supermelenudo, enfundado en roñosas prendas que un día fueron militares, con unos pantalones vaqueros al parecer cortados con los dientes, y descalzos”) i autoestopistes (a qui recomanaven “el paso de las tijeras del barbero, el agua y el jabón”). Recels també per la proliferació de “boîtes, cuevas y ‘typical’ tascas que esconden su suciedad, por medio de una penumbra que no llega a un cuarto de luz”.
La recopilació de Roig és un retrat sociològic de l’Espanya del desenvolupament, quan les elits polítiques i empresarials comencen una operació de màrqueting. Ja no es parlarà del turista invasor sinó dels famosos que visiten la Costa Brava, s’imposarà la llibertat d’indumentària, la flexibilitat horària, les misses políglotes, l’Spain is different. Tot per al turista i per salvar l’economia. ●
Segons Guillamon, les fotos del barri xino barceloní recorden les de Brassaï sobre els baixos fons de París