La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un pacte disruptiu
Per primera vegada en dècades, Govern central, sindicats i patronal han acordat un marc de relacions laborals per als pròxims anys. Un pacte que pretén alleujar l’abús del treball temporal, que la UE ha assenyalat com una de les xacres de l’economia espanyola. Com qualsevol consens, la nova reforma laboral és el resultat de cessions de tots. Ara el projecte s’haurà d’aprovar al Congrés i és curiós comprovar com el trencaclosques d’interessos polítics és molt més enrevessat que el dels agents socials.
La majoria parlamentària de la investidura es torna a discutir. Ciutadans entra en joc, encara que els seus diputats no siguin suficients per aprovar la reforma, mentre que ERC, PNB i Bildu s’hi resisteixen. A Euskadi, l’existència de sindicats poderosos com ELA i LAB marca el distanciament cap a un projecte que rescata UGT i CC.OO. de la irrellevància dels últims anys. Hi cal sumar la competència entre el PNB i Bildu. Els penabistes negociaran amb l’Executiu un paper autonòmic més gran en la reforma, però l’esquerra abertzale es vol guanyar el favor dels dos sindicats bascos d’un cop i això fa difícil que finalment hi doni el seu suport.
Directora adjunta
El cas d’ERC és diferent. Els republicans no tenen un sindicat de referència, però han conreat amb cura els últims anys la relació amb UGT i CC.OO. Rebutjar la reforma per quedar-se amb la del PP no reforçaria els lligams treballats durant temps. Esquerra té al davant decidir si vota en contra i prioritza una posició purista o bé s’endinsa en la via pragmàtica i vota a favor negociant alguna contrapartida.
Just es compleixen els dos anys de mandat de Pedro Sánchez. És poc probable que s’alteri substancialment la seva majoria per introduir Ciutadans a l’equació. Una altra cosa és que a Inés Arrimadas li interessi una abstenció per diferenciar-se del no rotund de Pablo Casado, imposat malgrat algunes objeccions al PP.
La reforma laboral és el gran pacte de la legislatura i Sánchez el lluirà a Europa. Quan es va forjar el Govern de coalició semblava la gran muntanya al camí. Qui havia de dir que esquivarien l’escull gràcies al fet que sindicats i empresaris han abraçat això tan excèntric o, com es diria ara, disruptiu, com és un acord.