La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els últims que arriben
El canvi climàtic i la tecnologia copen els titulars sobre les tendències futures. Però la immigració és una convulsió silenciosa que no s’aturarà i que obliga a repensar els mecanismes d’integració.
Va ser la nit d’un diumenge de juliol a la plaça Roja. Durant la festa major del barri. Dos joves, un d’ells magribí, es van barallar per una dona. Al final es van acabar esbatussant unes trenta persones. L’endemà hi va haver una segona baralla entre mig centenar de joves. Dimarts van ser 300 els implicats. Dimecres a la nit, un miler d’exaltats va recórrer el barri. Es van apallissar i apunyalar dos magribins, es van assaltar comerços, habitatges i una vella mesquita. Hi va haver detencions. El malestar va durar catorze dies i va acabar amb una manifestació de rebuig (3.000 persones).
Tot això va passar el juliol del 1999 a Terrassa. A Ca n’Anglada, barri autoconstruït entre els anys 50 i els 60 per gent que procedia, majoritàriament, d’Andalusia. La plaça era Roja perquè havia estat un potent focus d’antifranquisme. Els últims anys, el barri s’havia degradat. Les parelles joves se n’havien anat. Quedaven sobretot els pares. I a la segona meitat dels vuitanta, havien arribat famílies procedents dels països del Magrib.
Ca n’Anglada va ser el primer ensurt. La constatació que la convivència era fràgil. L’evidència que l’esquerra ambiental, herència d’un PSUC que havia estat hegemònic a les associacions, ja no servia. Es va reaccionar com es fa davant dels traumes. Primer, els polítics van negar el mòbil racista. Després, ho van admetre amb la boca petita. I, quatre mesos més tard, van crear un grup de treball per pensar què calia fer.
D’aquell treball n’han quedat un munt d’entrevistes. “Anàvem contra els moros, però no era racisme”. “Són bona gent, però deixen les sabates a la porta i no es renten com nosaltres”. “Qui no ha estat jove? Estaven les nenes allà rondant i al final algú els hi va dir una cosa forta”. “Si haguessin muntat un bar de categoria... Però allà només venien droga”. “Són com nosaltres, però s’aixequen a les cinc per resar”. “S’emporten els ajuts. Ens hem queixat però ningú no ens ha fet cas i ens hem sentit abandonats”.
Va ser el principi. I el més difícil va ser imaginar com havien de conviure uns i altres en el futur. Un llibre, publicat quasi en paral·lel per la demògrafa Anna Cabré, posava els fets en el seu context històric.
-Els penúltims sempre es queixen dels últims que han arribat. Són els que hi tenen un tracte quotidià. Quan hi ha un conflicte, es disculpa. Quan tot va bé, se’ls hauria de reconèixer el mèrit de la integració.
Cabré havia viscut el Maig del 68 i havia llegit Claude Lévi-Strauss. Per això al llibre li va posar un títol molt francès: El sistema català de reproducció. La seva tesi era que la immigració i la baixa fecunditat són trets distintius de la societat catalana. Catalunya atreu, sobretot, immigrants dels estrats més baixos. Després, ascendeixen a l’escala social i deixen lloc als que venen darrere. No venen pel que paguen, no compensa. Venen per la promesa d’integració. Com un país d’al·luvió, obligat a pair aquesta immigració, l’afany per la identitat és fort. Ja sigui el Barça, el pa amb tomàquet o la llengua.
“El català és el que t’iguala a la societat” raona l’escriptora Najat el Hachmi.
La immigració sempre anava allà on hi havia feina. Com més gent es necessitava, de més lluny venia la mà d’obra. Fa més d’un segle, de l’interior català. Després de Múrcia, València i Aragó. Més tard d’Andalusia. Finalment de fora de les fronteres. Quan va esclatar el conflicte, els marroquins eren 50.000. Avui en són 238.000.
Els últims anys, la pobresa ha estès aquesta immigració a l’interior. A les comarques desindustrialitzades del Bages o el Berguedà, per exemple, on comparteixen les regidories de benestar social amb altres pobres expulsats de Barcelona i la perifèria pels preus de l’habitatge.
El llibre de Cabré era optimista. Ella mateixa ha confessat que va tenir dubtes, però li va quedar un full de ruta raonable.
Segurament, avui la societat és molt diferent de la que va descriure la demògrafa. Es recompon a gran velocitat. Els últims que arriben van al transport, la distribució, l’hostaleria, a cuidar persones a llars i hospitals. Són els proletaris de la societat terciària. Mentrestant, les classes mitjanes, que ells haurien de substituir amb els anys, s’encongeixen. I es redueixen les possibilitats d’ascens a l’escala social.
Com li va passar a Catalunya, Espanya també ha de construir aquesta identitat. Moltes societats (França, Gran Bretanya, Holanda, Bèlgica...) ara viuen intensos debats sobre el passat colonial. És una manera de fer-hi encaixar molts dels que han arribat. Però a Espanya, aquest debat, important per a les comunitats d’origen sudamericà, ni es planteja.
“Mi profesora de Geografía en Perú,/ la que me enseñó la escala,/ la latitud y la longitud del mundo,/ le cambia el pañal a tu padre, España. / Ten un poco de decencia”, escriu Gabriela Wiener.
La nova ambaixadora dels EUA a Espanya, Julissa Reynoso, és d’origen dominicà. És una dona que ha mostrat interès en la situació d’aquests col·lectius. Segur que l’haurà sorprès saber que el primer dirigent de la dreta espanyola considera la conquesta d’Amèrica com “l’etapa més brillant, no d’Espanya, sinó de l’home, juntament amb l’Imperi romà”.
Els grans titulars de futur estan ocupats pel canvi climàtic i la tecnologia. Però la immigració és una convulsió silenciosa que no s’aturarà. La pandèmia ha accelerat la caiguda de la fertilitat. L’any 2000 eren 17 els països en què es va reduir la força de treball. Avui ja en són 51. Continuaran arribant.
Els últims que arriben són el nou proletariat d’una societat en què l’ascensor s’ha aturat
Alguns països han començat a revisar el seu passat colonial; a Espanya, ni tan sols es planteja