La Vanguardia (Català-1ª edició)
Turquia i Armènia fan el primer pas per establir relacions
Les dues parts es reuniran a Moscou per temptejar l’obertura de les seves fronteres
Turquia i Armènia faran un primer pas cap a la normalització de les relacions divendres vinent, amb una trobada exploratòria agendada a Moscou entre representants especials dels dos països.
L’expectació és alta, atesa la història de desacords entre els armenis i els seus veïns musulmans, particularment traumàtica per als primers. Fa gairebé trenta anys que la frontera entre els dos països està tancada.
La diàspora armènia a França i els EUA exigeix d’entrada que Turquia reconegui com a genocidi les matances d’armenis perpetrades el 1915 per l’estat otomà i col·laboradors kurds. Un reconeixement que hauria d’anar acompanyat d’indemnitzacions.
Res d’això no serà acceptat per cap govern turc, i per això el debat se cenyirà a assumptes que poden millorar les condicions de vida.
Per començar, en províncies limítrofes turques com Kars, que des del tancament de la frontera, el 1993, ha perdut la meitat de la seva població, després del miratge de prosperitat del 1991, quan Turquia es va afanyar a reconèixer la independència d’Armènia. Al cap de poc temps, Ankara va tancar de nou els dos passos fronterers, com a represàlia per l’ocupació armènia de Nagorno-Karabakh i dels territoris àzeris circumdants.
Tot i això, el 2009, amb Recep Tayyip Erdogan al poder, Turquia i Armènia van tornar a vorejar la normalització, i van firmar uns protocols que no van arribar a ser ratificats.
No obstant això, una vegada eliminat el principal escull, amb la victòria azerbaidjanesa a Karabakh –amb ajuda turca– fa catorze mesos, el president turc considera que s’obre una oportunitat perquè tot el Caucas -inclosos l’Iran, Geòrgia i Rússiamillori la seva connectivitat.
Puja a més al carro de reconciliacions que recorre la regió. El que fa un mes i mig va portar a Ankara el príncep hereu d’Abu Dhabi o que el mes que ve portarà el mateix Erdogan a Riad.
Tot i que el president dels EUA, Joe Biden, va reconèixer el “genocidi armeni” hores abans de telefonar Erdogan per primera vegada, Washington també veu de bon ull que s’afluixi la dependència d’Armènia respecte de Rússia i l’Iran. Mentre que Turquia no amaga el seu
LA VANGUARDIA interès a accedir de forma directa al mar Caspi.
Actualment, algunes de les infraestructures claus de la regió, com l’oleoducte Bakú-TbilissiCeyhan (a la Turquia mediterrània) esquiven deliberadament Armènia.
Emparedada entre dos enemics, el seu estancament econòmic i declivi demogràfic semblen irreversibles si no millora la seva connexió amb el món i els seus intercanvis amb el seu principal veí, 25 vegades major.
Erevan també té interès a accedir als ports del Caspi i en via de comunicació amb Rússia alternatives a la georgiana, subjecta a tensions.
Per la seva part, l’Iran, l’altre aliat d’Armènia –tot i que amb una frontera comuna reduïda per l’última guerra– desconfia de la influència d’Israel a l’Azerbaidjan o al Kurdistan iraquià, al costat de les seves fronteres. En aquestes particulars filigranes, Israel manté a Bakú el seu únic ambaixador palestí.
L’Azerbaidjan, per la seva part, exigeix que es materialitzi el corredor a través de territori armeni pactat en la treva, per connectar-se amb el seu enclavament de Nakhitxevan i amb Turquia. De la mateixa manera que Armènia manté, sota protecció russa, un cordó umbilical amb Nagorno-Karabakh.
El Caucas torna a ser una cruïlla. Fa tres mesos, Erevan va rebre per primera vegada un ministre d’Exteriors indi. Les banderes del Pakistan que, al costat de les de Turquia, onegen durant les desfilades a Bakú, van aixecar alarmes a Nova Delhi, i van donar un nou impuls al trajecte Iran-Armènia-Geòrgia com a via d’accés de les mercaderies índies a Europa.
Com a part del desglaç, Turquia va informar el mes passat de l’inici de vols xàrter i que aerolínies turques i armènies s’ofereixen per connectar regularment Erevan i Istanbul, on encara viuen algunes desenes de milers d’armenis.
Armènia ha mostrat pragmatisme aixecant el veto a diversos productes turcs, en vigor des de feia un any. A la seva Constitució, Erevan pot continuar reivindicant una “Armènia Occidental”. Però la muntanya Ararat no canviarà de costat. ●
exposat en un fèretre sense cobrir durant quatre dies en un edifici del centre de Moscou, davant el qual van desfilar 50.000 persones malgrat el fred exterior.
Els soviètics continuaven arribant a Moscou des dels confins del nou imperi, i les autoritats van optar per prolongar l’exposició en un pavelló de la totèmica plaça Roja de Moscou. El cos va resistir, però al cap de dos mesos, i en vista de l’èxit de públic i la imminència de la primavera, els dirigents van decidir que els convenia preservar el cadàver i “rendibilitzar” l’admiració popular per Lenin.
Dos dels grans químics de l’URSS, Vorobiov i Zbarski, van advocar per una fórmula experimental –mantinguda en secret fins avui, com la de la Coca-Cola–, que es va imposar a la tesi més conservadora de preservarlo sota zero. Sorgeix llavors l’anomenat “laboratori Lenin”: un grapat d’especialistes als quals s’encomana la missió de preservar per a l’eternitat la joia de la corona revolucionaria.
Fins a dos-cents científics van formar part de l’equip. I així fins avui, tret del desgavell de la dissolució de l’URSS el 1991, quan va ser el partit qui en va haver de costejar el manteniment uns mesos. Rússia conserva la unitat en el manteniment de la seva mòmia més gloriosa, que exigeix moltes i complexes tasques, com la il·luminació, la temperatura ambiental i la neteja del difunt cada 18 mesos.
Guanyat el prestigi, el laboratori Lenin va rebre l’encàrrec, enverinat, de momificar el 1953 el pare Ióssif Stalin. La desconfiança interna després dels anys de terror i purgues del finat expliquen que ningú no s’atrevís inicialment a oposar-s’hi, i el georgià va ser a la vora de Lenin fins al 1961, quan el PCUS va renegar de l’estalinisme i Stalin va ser relegat a una tomba convencional a l’ombra del Kremlin, on continua.
Els presidents Putin i Xi Jinping s’han reunit 37 vegades des
Els països comunistes van veure rendibilitat en les mòmies, però només tres ‘viuen’: Lenin, Ho i Mao