La Vanguardia (Català-1ª edició)
“No començaré la llei d’Universitats des de zero”
perquè aquest esborrany el rebutgen els rectors, els estudiants, els sindicats...
La universitat no canviarà per una llei, però sense llei no hi haurà canvis significatius. La combinació de formació al llarg de la vida, la ciència ciutadana, ciència oberta, treballar amb intel·ligència artificial... són elements nous. Les universitats són institucions mil·lenàries que han passat per molts canvis d’època i que han estat capaces d’adaptar-s’hi.
I pel que fa a la governança, l’elecció de rector, la composició del claustre o l’elecció del Consell Social?
Aquests temes, tan discutits, els haurem de revisar, sí. Insisteixo a dir que acabo d’arribar.
Aquesta llei necessitarà el suport dels aliats parlamentaris. Veu sòlida aquesta aliança?
Ha funcionat amb una solidesa notable fins ara. Hi ha tensió entre el Govern central i els seus aliats, però cal veure les alternatives que hi ha fora.
O sigui, mentre PP i Vox siguin a l’altre costat...
Això afavoreix els acords. I a més es pot anar forjant una manera més plural d’entendre el país. És una aliança de partits amb una presència territorial més específica i això facilita un funcionament del sistema polític que reconegui la pluralitat del sistema.
En dos anys hi pot haver un tomb i que governi el PP, fins i tot amb Vox.
Espero que en aquests dos anys s’acabin reforçant aquests mecanismes. El que han aconseguit les conferències de presidents ha estat molt important, però cal reforçar-ho, que les polítiques siguin més pactades de manera estructural, no només conjuntural. Ens hi juguem la maduresa d’aquest sistema compost. Les autonomies s’han consolidat i aquest Govern central ha de reforçar aquest quasifederalisme que està funcionant. La força del territori guanya pes i això no és passatger.
Podem arribar a un Estat federal sense necessitat de fer canvis a les institucions?
Es podria parlar fins i tot d’un federalisme fàctic, de fet, que no cal que tingui una traducció institucional forta.
Cap a on va Catalunya després de deu anys de procés?
Crec que tot el que va passar el 2017 és molt difícil que es repeteixi, però el que va passar afecta el que passa ara. La mateixa existència de la taula de diàleg contrasta amb el que va fer el PP. És una possibilitat de construir una nova realitat. Els indults afavoreixen la transició.
Queda pendent el cas de Puigdemont.
La ministra de Justícia, Pilar Llop, deia que el delicte de sedició no encaixa a Europa amb els de desordre o rebel·lió. L’adaptació de la nostra ordenació a la lògica europea pot ajudar a resoldre el que queda pendent, perquè hi ha molts processos pendents.
Com s’ha gestionat el conflicte intern a Catalunya? A la universitat també s’han produït enfrontaments entre sectors favorables i contraris a la independència.
La llei de Convivència ja estableix que les activitats acadèmiques han de ser respectades sense alteració. La universitat ha de defensar sempre ser un espai de llibertat d’expressió.
Han d’expressar els rectors les seves opinions polítiques?
Quan ets rector passa com quan ets alcalde, que ho ets de tots. No és que siguin apolítics, però han de ser capaços de representar el conjunt de la comunitat universitària defensant les seves pròpies idees.
Per què els polítics, incloenthi els comuns, han negligit tant la Cultura?
En el meu cas no és així. Des del primer dia vaig expressar que per mi la cultura era un element central en la vida de la ciutat i que calia reforçar moltíssim la relació entre cultura i educació, cultura i coneixement, cultura i ciència. És una idea clau que m’emporto al ministeri. Amb el ministre de Cultura m’agradaria construir programes conjunts amb institucions culturals. O incorporar ciència ciutadana a les universitats. La Biennal de Pensament o la Biennal de Ciència a Barcelona van ser fórmules per anar més enllà dels límits tradicionals.
En quin polític proper voldria inspirar-se?
Pregunta difícil. (Pensa).
Veig que triga a respondre.
Llei d’Universitats “La revisaré, però ja es va parlar amb els sectors i demano que no hi hagi aliances de bloqueig”
Universitat i política “Quan ets rector passa com quan ets alcalde, has de ser-ho de tots”
El moment d’Obama va ser molt il·lusionant.
No és gaire proper...
Com més proper més tendència a veure-hi els grisos. Colau em sembla que, amb les seves virtuts i defectes, té gran intuïció política i voluntat de canvi. Enrico Berlinguer, a Itàlia, em va agradar molt per la seva capacitat per construir relacions amb altres forces polítiques. I recordo el meu mestre i director de tesi, Jordi Soler Tura. ●
La condició carnívora dels espanyols torna a estar al centre de l’actualitat. A l’Agenda 2030, amb els seus objectius de desenvolupament sostenible, li ha passat com a Jesucrist la nit que el van condemnar: els apòstols l’han negat, encara que ho hagin renunciat a continuar sent els seus apòstols després. I, fins i tot, pares de la seva església. Una nota de premsa maliciosa en una setmana de carestia informativa i la proximitat de les eleccions de Castella i Lleó, gegantina regió agropecuària que pateix tots els mals que denuncia l’Espanya Buidada, han estat suficients per a, aigües a baix, generar una brutal cascada de crítiques, malentesos i matisacions en què, al final, el seu protagonista, el ministre de Consum, Alberto Garzón, va optar per la fugida cap endavant a tot drap, reafirmant-se en el que va dir en lloc de plegar veles. I potser això li ha salvat el coll.
Però en la successió d’esdeveniments hi ha un fresc apassionant sobre les tasques de la política en aquests temps de polarització política i guerres culturals. Anem a pams: el ministre, en una entrevista del 26 de desembre a The Guardian, va defensar l’agricultura expansiva tradicional espanyola –els caps de bestiar a la pastura, com s’ha fet tota la vida– davant l’impuls de les macrogranges d’explotació intensiva –una mena de camps d’internament ramader, en poden llegir múltiples informacions firmades per Antonio Cerrillo a La Vanguardia– que la gran indústria alimentària prova d’implantar a l’Espanya interior. Garzón deia que aquestes macrogranges, a més del seu impacte ecològic, produïen carn de pitjor qualitat, i apostava perquè Espanya protegís el seu model de ramaderia tradicional, d’acord amb el contingut de les agendes 2030 i 2050, davant d’aquestes explotacions d’alta producció i d’escàs benefici local.
L’entrevista, publicada en perfecte anglès, va passar sense pena ni glòria fins que aquesta setmana va començar a córrer per gabinets de premsa d’organitzacions agràries un extracte en què es deia que Garzón havia carregat contra la qualitat de la carn espanyola. Malgrat que fa anys que les grans organitzacions del camp lluiten contra les mateixes macrogranges que Garzón qüestionava, va triomfar el marc del suposat atac del ministre i, rabent, es va unir
Alfonso Fernández Mañueco, president popular de Castella i Lleó, que s’enfronta el 13 de febrer a les urnes. El PP i Vox van viralitzar la tergiversació, enfocant-la hàbilment en termes estrictes de guerra cultural –“Els progres volen acabar amb les nostres tradicions, incloses les alimentàries”, resumint molt–, una cosa que al ministre de Consum ja li havia passat abans, amb les guies sobre el consum responsable de carn, l’alimentació sana dels nens o, fins i tot, les recomanacions sobre joguines. Van secundar les crítiques, i de forma irada, els presidents socialistes d’Aragó –regió amb més macrogranges–, Javier Lambán, i de Castella-la Manxa, Emiliano García Page. Alhora, Garzón va rebre un suport, tebi però ferm d’Adrián Barbón, el president socialista d’Astúries, territori que és el paradigma de l’ancestral tradició de la ramaderia extensiva. És a dir, Barbón es va limitar a defensar el propi terreny.
Més subtil va ser Guillermo Fernández Vara, president d’Extremadura, una altra comunitat basada en l’explotació extensiva (el model de devesa), que sense dir que Garzón havia dit el que no havia dit, es va limitar a convidarlo a visitar les explotacions extremenyes, les mateixes que el mi
Garzón va rebre, a més de crítiques de Lambán i García Page, el suport tebi de Barbón, indici del debat al PSOE
nistre havia defensat expressament a The Guardian, com si no ho hagués fet.
L’especificitat sobre els models d’indústria primària en conflicte és menys interessant que els comportaments polítics generats per aquesta polèmica. Amb unes eleccions a Castella i Lleó convocades, ni tan sols el Consell de Ministres no va avalar Garzón, malgrat que el que va dir s’ajusta al que defensa el mateix president Pedro Sánchez al pla estratègic Espanya 2050. La portaveu del Govern espanyol, Isabel Rodríguez, va subratllar que Garzón parlava a títol personal, però el ministre, davant dels micròfons de la Ser, ho va negar taxativament: parlava com a ministre d’un Govern central compromès amb l’Agenda 2030 de Nacions Unides, i, per tant, compromès amb la defensa dels usos tradicionals del sòl a les regions agropecuàries del país.
Eloqüent del més delicat del marc és que davant de la reacció