Any complex per a les borses

La Borsa de Wall Street, que marca tendència en totes les altres del món, ha registrat la primera setmana d’aquest any lleugeres pèrdues en tots els índexs. El Dow Jones ha retrocedit un 0,3%, l’S&P un 1,90% i el Nasdaq un 4,5%. No sembla preocupant després d’un 2021 en què s’han acumulat grans guanys, amb màxims constants, que han estat globalment superiors al 28%. Però, en canvi, el que ha passat aquests primers dies del 2022 a la primera borsa del planeta és l’auguri d’un any complex financerament.

L’amenaça de la inflació, amb taxes del 5% anual a Europa i del 6,8% als Estats Units, farà necessari en un horitzó més proper que llunyà la pujada dels tipus d’interès oficials. Al mercat secundari a llarg termini ja han començat a pujar suaument però de manera progressiva.

Els bancs centrals s’enfronten a un desafiament important després de llargs anys de tipus d’interès zero i d’històriques injeccions de liquiditat. La Reserva Federal, que ja ha confirmat la retirada progressiva dels estímuls monetaris, igual com ho ha fet el Banc Central Europeu (BCE), podria avançar al primer trimestre l’inici de l’anunciada pujada del preu del diner. Els màxims responsables del BCE, en canvi, s’hi resisteixen i insisteixen que la inflació baixarà a mitjans d’aquest any. Però, de moment, la inflació no para de pujar a la zona euro i creixen les pressions –sobretot d’Alemanya– perquè s’endureixi la política monetària.

A les borses, com és sabut, no els agrada la pujada del preu del diner ni les restriccions monetàries perquè la perspectiva de rendibilitats més segures –que fins ara no han existit– pot desviar capitals cap a altres col·locacions, perquè l’encariment del finançament de les empreses els pot perjudicar els resultats i, així mateix, perquè el cost més alt del crèdit pot minar el consum dels ciutadans i per tant el ritme de creixement econòmic. Però la inflació és pitjor, perquè actua com un impost que empobreix tothom i desequilibra el funcionament de l’economia. Per això els bancs centrals s’han d’esforçar per trobar l’equilibri necessari entre el creixement econòmic i la lluita contra la inflació. Entre els inversors, de moment, sembla que predomina l’esperança en els bons resultats empresarials per a aquest any i que ofereixen recorregut alcista.

La situació a la zona euro és més complicada que als Estats Units per dues raons principals: perquè creix menys i encara no ha consolidat la seva recuperació i, en segon lloc, per l’elevat endeutament dels principals països, com ara França, Itàlia i Espanya. Un augment dels tipus d’interès a la zona euro, en aquests moments, truncaria la recuperació i implicaria greus dificultats per al finançament d’alguns països, especialment Espanya, a l’encarir-se el cost del deute públic. Per això la presidenta del BCE, Christine Lagarde, intenta allargar al màxim aquest moment, contra vent i marea, amb l’esperança que la inflació baixarà. Però els seus estatuts són taxatius en l’objectiu de mantenir la inflació sota control, cosa que aquest any no ha passat al tancar en el 5%, la taxa més elevada en vint-i-cinc anys.

En el cas hipotètic que s’apugessin els tipus d’interès a la zona euro, no seria culpa del BCE sinó dels governs europeus per no haver sabut reaccionar per frenar els costos energètics, que s’han elevat un 26% en un any i són els que han disparat la inflació. Ha estat un gran error, en aquest sentit, no haver reformat amb urgència el sistema de fixació de preus de l’electricitat i no arbitrar una política energètica comuna per gestionar les compres de gas natural i petroli a un preu menor. Aquest error l’estem pagant molt car i encara pot ser pitjor si la inflació no es recondueix com s’espera. ●

La Reserva Federal apujarà tipus d’interès per frenar la inflació, i el BCE opta per esperar