Tertulians ‘by the morning’

M’esperen a la cuina a primera hora del matí. Tant és si em llevo molt d’hora, ells, com el dinosaure, seguiran allà, dins d’un dial d’FM. Els connecto mentre faig la cafetera i si són les sis estan desesperats pel canvi climàtic, els fons europeus i l’inici de la socialdemocràcia 2.0. A les set o a les vuit, s’exclamen i s’arrenquen les túniques pels suports als pressupostos, si Casado anirà a la comunió d’Ayuso o si la Xina i Rússia juguen al Risk. Pel que sembla, són gent formada, periodistes i opinants sempre a punt d’enfilar-se a una pedra del desert i anunciar la fi del món, de l’ONU, la FIFA i Eurovisió. La seva veu denota preocupació d’imminent col·lisió de meteorit mentre els meus cereals s’enfonsen al cafè amb llet de soja i ja no hi ha temps per salvar res quan pelo una taronja i me la menjo grill per grill.

Tertulians i tertulianes al

Un arriba a sentir-se avergonyit de tan poca implicació ètica

caire de la síncope, una mica d’ombra aquí, un accent galaic allà, l’andalús sever amb la sequera i l’extrema dreta, i el del nord que vigila marea, quota i temporal. Un arriba a sentir-se avergonyit de tan poca implicació ètica pròpia a les 7.22 del matí mentre omple d’aigua la tassa feta servir. La descomposició de les democràcies occidentals, la permanència dels oligopolis i jugar o no amb falsos extrems, mentre es porta com es pot la preocupació que després no costi de fregar aquella tassa.

Tant de talent i preocupació vigilant nit i matinada, tantes preguntes cridades per aquelles Cassandres de la informació, tant saber en respostes i solucions que ningú no escolta. I cap allà les 8.33 va un i els silencia. I s’imagina que ells es queden dins de l’aparell de ràdio cridant les seves admonicions de la fi del món, gronxant-se sota l’aigua de la dutxa a l’interior d’un podcast. ●